La Vanguardia (Català-1ª edició)
Verhoeven carrega contra el puritanisme i Corsini radiografia una societat en crisi
‘Benedetta’ i ‘La fracture’, dues històries diferents protagonitzades per lesbianes
Ningú no diria que Paul Verhoeven és a punt de fer els 83 el 18 de juliol. A la seva edat, el cineasta neerlandès es conserva en una excel·lent forma física i no li han minvat les ganes de continuar provocant el personal amb temes que barregen violència i sexualitat explícita amb la sàtira social, ingredients imprescindibles a la seva filmografia des que es va donar a conèixer amb la seva òpera prima Delicias holandesas (1971). Cinc anys després de portar a competició al festival de Canes la història sobre una empresària que buscava revenja després de ser violada a la seva casa a Elle , el director d’Instint bàsic torna a concursar per la Palma d’Or amb una cinta basada en fets reals sobre una monja lesbiana acusada de blasfèmia i bestialisme a la Itàlia del segle XVII.
Inspirada en el llibre Sor Benedetta, entre santa i lesbiana, de la historiadora Judith C. Brown, Benedetta és una exhibició descarada d’èxtasi carnal, humor negre, escatologia i una bona ració d’escenes gore que dispara contra la correcció política, el poder, els dogmes de fe del catolicisme i reivindica el desig femení sense posar-se límits, amb una escena de masturbació d’alt voltatge que inclou una estatueta de la Mare de
Déu que està sent el tema d’actualitat del certamen. “El que em va atreure del llibre va ser que estava basat en fets reals. Jo no he inventat res. Tot el que es veu a la pel·lícula va passar a Pescia el 1625 en una atmosfera de religió catòlica, quan el lesbianisme estava prohibit i ni tan sols passava per la ment de la majoria dels homes. Hem avançat molt fins ara i hi ha grans diferències entre el que passava llavors i l’actualitat, per això vaig fer la pel·lícula”, va reivindicar ahir en una roda de premsa el realitzador, que va adaptar el llibre juntament amb el guionista David Birke, que va agregar que la seva prioritat era que la pel·lícula “no fos avorrida”. En absolut.
L’actriu belga Virginie Efira encarna la Benedetta del títol, una monja que ingressa de nena en un convent i no triga en experimentar certs “miracles”. Es vanagloria de ser la dona de Jesús, amb qui somia desperta, i presumeix dient que ell li envia missatges. Però realment és veritat o és una mentidera? Atreta per una altra novícia, la Bartolomea, experimenta terribles malsons en el seu desig de lluitar contra les seves passions més ocultes.
La pel·lícula juga amb l’ambigüitat del personatge de Benedetta en un relat que deambula amb material religiós, polític, judicial i sexual on la mentida, la manipulació i la traïció campen al seu aire. Verhoeven va carregar contra el puritanisme que ell percep que s’ha apoderat del cinema afirmant que els crítics “no volen mirar la realitat de la vida”. Respecte a les acusacions de blasfèmia que alguns espectadors han llançat a les xarxes socials, va respondre: “No entenc realment com es pot blasfemar sobre una cosa que va passar el 1625. No es pot canviar la història ni les coses que van passar. Així que en aquest cas és estúpid dir-me blasfem”. I per als qui critiquen les generoses escenes de nus va deixar anar irònic: “No s’ha d’oblidar, en general, que la gent, quan té relacions sexuals, es treu la roba”. Tant Efira com Daphne Patakia, que dona vida a la seva amant a la ficció, van donar suport al director. “És un dels que millor filma les escenes de sexe”, va assenyalar la protagonista.
Sobre lesbianisme també parla La fracture, de Catherine Corsini, amb la qual la realitzadora francesa
“No entenc com es pot blasfemar sobre una cosa que va passar el 1625”, es defensa el director
Corsini parla de la fractura social a França amb una història coral ambientada en un hospital públic de París
concursa a la secció oficial. Però el tema principal és el de radiografiar la fractura social de França a través d’una història coral ambientada en el servei d’urgències d’un hospital de París durant la nit enmig d’una manifestació de les armilles grogues . La intenció de la cineasta era “parlar d’un món cada vegada més fracturat”, i va recordar que de jove era idealista i era compromesa socialment. “Ara deixarem als nostres fills un món de merda”.
El dia d’ahir es va completar amb la esperada reaparició pública a la catifa vermella de Catherine Deneuve un any i mig després d’haver patit un ictus per presentarDe son vivant, un intens drama familiar que s’estrena fora de competició.c