La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’abisme de la nostàlgia a Wembley
Anglesos i italians resoldran una final inèdita per a un format inèdit en uns temps inaudits. Així doncs, ja hi ha molt de memorable en el partit que es jugarà a Wembley, últim i també únic escenari on Anglaterra ha gaudit d’un gran èxit. Va guanyar el Mundial del 1966 i des d’aleshores als seus aficionats els ha pesat tant la nostàlgia d’aquella data com la frustració d’una sequera impròpia del país que va inventar el futbol. Tot està preparat per posar fi a mig segle de decepcions, però en el seu últim obstacle es trobarà amb un adversari temible. Tot el que la selecció anglesa no sap de finals Itàlia ho sap fil per randa.
El partit coronarà un torneig excel·lent, dels millors que s’han disputat les últimes dècades, amb un futbol de pocs lligams, preponderància ofensiva i algunes sorpreses. Portugal i França, dominants a Europa des del 2016, van quedar eliminades aviat. Alemanya va confirmar que no acaba de resoldre el seu procés de transició, però ho aconseguirà tard o d’hora. És Alemanya.
La notícia ha estat Espanya, que va arribar al torneig amb poques expectatives i va trigar a aixecar el vol. Quan va emergir ho va fer en gran, amb una proposta intrèpida, sostinguda per la bellesa de la precisió i concretada per l’equip més jove de l’Eurocopa. Alguns dels seus jugadors han irromput amb l’excel·lència que va caracteritzar el salt de Xavi, Iniesta, David Silva i companyia a l’Eurocopa del 2008.
L’actuació de Pedri i Olmo a la semifinal contra Itàlia els consagra com a líders d’un futur que ja és aquí. El Mundial de Qatar se celebrarà l’any que ve i la classificació es presumeix difícil. Al davant hi haurà Suècia, una selecció hermètica que té com a principal qualitat complicar la vida a les altres. Veurem si a aquesta Eurocopa la distingeix el caràcter educatiu que Luis Enrique i els seus jugadors sospiten.
Van jugar sis partits, tots al límit, amb tres pròrrogues, dues resoltes a la tanda de penals, entre cops de volant emocionals que haurien de servir per descartar la selecció. A Luis Enrique li correspon un mèrit extraordinari. Va dirigir l’equip en un terreny minat, amb els pèssims antecedents de les últimes edicions dels Mundials i l’Eurocopa 2016, i va conduir amb decisió, esperit de grup i un futbol que per moments va assolir un vol insospitat a la semifinal, en què Espanya va aconseguir que Itàlia abdiqués de les idees que l’havien convertida en la gran notícia del torneig.
Itàlia arriba a la final en el paper de víctima, un paper que sempre interpreta de meravella. Com a tapada ha aconseguit els èxits més grans: Mundials del 1982 i 2006. Qualsevol que sigui el seu estat, la selecció italiana sempre és un rival temible. Tot el que li falta a
Anglaterra –títols i finals, en definitiva– li sobra a Itàlia, guanyadora de quatre Mundials, una Eurocopa, dues vegades finalista a la Copa del Món (1970 i 1994) i a l’Eurocopa (2000, 2012).
No té sentit parlar de descans després de la temporada més esgotadora que es recorda, presidida per una pandèmia històrica i l’absència de públic als estadis, però avui Anglaterra es beneficiarà de la condició de local que ha mantingut en cinc dels sis partits que
El partit coronarà un torneig excel·lent, dels millors de les últimes dècades
ha disputat. Només va abandonar Londres per jugar a Roma els quarts de final. Malgrat que Wembley és el seu refugi, Anglaterra perdrà aquest avantatge si la pressió, les expectatives i dècades de frustracions i nostàlgies s’imposen a la magnitud d’un equip que disposa de la quantitat de talent jove més gran del món. Al davant, la vecchia Itàlia. No importa el model de joc que interpreti a Wembley, la seva vibració competitiva és admirable. Les seves claus de judo a les finals són llegendàries.