L’últim rugit de Messi

Unes zebres havien matinat per fer uns xarrups en un rierol i dos elefants rosegaven les fulles tendres d’un arbre mentre el sol apareixia per l’horitzó quan va sonar el primer rugit. L’Okavango es va ensorrar. El meu amic Frank, que havia crescut en aquell paradís de Botswana, va desxifrar de seguida aquell tro animal: “Algú no arribarà al vespre, avui”. Va engegar el cotxe, vam sortir disparats cap al soroll d’on venia la baralla i vam trobar una carnisseria. Cinc hienes envoltaven un lleó malferit en una pota, potser trencada, que abaixava la part posterior i ensenyava els ullals com a última forma de supervivència. Probablement aquell era el lloc més bonic per morir, però el felí no semblava impressionat pel verd i es regirava una vegada i una altra. Al cap d’una bona estona, exhaust i rendit, el lleó es va donar per vençut i es va estirar de costat. La hiena més jove de la bandada –m’ho va dir en Frank, jo preferia no demanarlos el DNI– va cantar victòria massa aviat: així que es va acostar, el lleó va fer un salt i li va enfonsar les grapes a la columna vertebral. Es va escoltar el crac. L’atac va ser fugaç i tan elèctric que va consumir del tot les forces del lleó. El final l’hi estalvio al lector, però no va ser de Disney.

En Frank, que coneixia la natura crua, va mirar impassible l’escena i va arrufar les celles amb la mirada fixa a la hiena cadàver.

–Fucking idiot. Això és la vida salvatge; si no

Les estrelles dels clubs grans de la Lliga superen la trentena

calibres bé les teves forces estàs mort.

La màxima d’en Frank val per a altres mons salvatges: el futbol, esclar. Ho vaig pensar aquesta setmana quan vaig escoltar com Javier Tebas, president de LaLiga, avisava el Barça que si no complia el fair play financer no podria inscriure Leo Messi. La seva amenaça va sonar com el cruixit d’uns ossos trencats.

Com aquell lleó de l’Okavango, el Barça està malferit i fins i tot una mica pitjor: tothom ho sap. Per això mateix el perill més gran és voler matar-lo abans d’hora.

La Lliga ha perdut en pocs anys Neymar i Cristiano, ara també a un altre estendard com Sergio Ramos, i els clubs espanyols més poderosos, llevat de miracles com el de Pedri, són incapaços de fitxar els millors del planeta: Mbappé, Håland, Kane, De Bruyne o Lautaro. Les estrelles dels grans de la Lliga, Messi, Benzema, Suárez, Modric o Busquets, superen la trentena i miren de reüll el final de les seves carreres. Si per complir el fair play Messi hagués de fer les maletes i anar-se’n al City, al PSG o al Juventus, si quedés per a la història la taca d’un final interromput al club de la seva vida per una norma de despatx, la derrota no seria només del Barça;, seria de Tebas i de la Lliga, també.

Aquell matí que vam topar amb el lleó malferit a Botswana en Frank va saber de seguida que el felí no moriria sol. A la vida salvatge sempre n’hi ha que calibren malament les seves forces.