“Ajuts, visibilitat..., la bretxa encara és terrible”

Periodista

Per què són “més que olímpiques” les dones de què parlen al llibre? Perquè les seves històries estan per sobre del que vol dir aconseguir una medalla olímpica. Més enllà dels seus premis, han aconseguit mantenir-se a la memòria de la gent i tenen uns valors per sobre dels seus resultats esportius.

La història de les dones olímpiques espanyoles està marcada per Barcelona’92, per què?

A Espanya és fonamental el fet d’haver acollit uns Jocs Olímpics. Això va suposar que es donessin grans ajuts econòmics als atletes perquè es poguessin dedicar exclusivament a preparar-se per fer un paper més bo del que s’havia fet. Des d’aleshores el nivell s’ha mantingut i en els dos últims cicles olímpics les dones han aconseguit més medalles que els homes.

En aquella edició el nombre de participants femenines es va disparar.

Com que ets l’amfitrió tens plaça i això va permetre que, en esports en què segurament no hi hagués hagut representació es van formar esportistes per fer un bon paper. El nombre de participants va pujar de manera escandalosa respecte als anteriors Jocs de Seül, per exemple. Només a Barcelona hi va haver més dones esportistes que en totes les edicions dels Jocs Olímpics anteriors juntes. La bona cosa és que després això s’ha mantingut. A Rio la participació femenina va ser d’un 46%.

Com és la situació de la dona en l’esport olímpic?

No ha canviat gaire. Els homes practiquen esport des de l’antiga Grècia i les dones des de fa 150 anys. La desigualtat, encara que només sigui en anys que fa que el practiquen