‘Baby boomers’

El mal dia del ministre Escrivá ha servit perquè molts advertissin que deia una veritat que no agrada sentir: la generació nascuda entre 1960 i 1975 haurà de triar entre treballar més anys o cobrar una pensió més baixa. Són els fills de la fi de l’autarquia franquista i del desarrollismo. No gaire diferents del que havia passat a Europa una dècada abans, quan els estralls de la II Guerra Mundial van començar a superar-se, però que no ha generat aquests problemes amb les pensions.

Efectivament, la solució fàcil és fer treballar els qui aviat estarien en edat de jubilar-se uns quants anys més o rebaixar-los la pensió que ara mateix els pertocaria. I, probablement, en certa mesura és un mecanisme inevitable. Però els ajustaments no poden acabar aquí, sinó que cal posar les bases per corregir el funcionament del nostre sistema laboral. Primer, tenint en compte que allargar la vida laboral pot ser viable en determinades professions que requereixen menys esforços físics, però en d’altres, tot i l’augment de l’esperança de vida, pot resultar molt penós i poc productiu.

En contrapartida, trobem la pràctica generalitzada des de fa dècades de les grans empreses d’acomiadar la gent més gran a canvi de complements a les prestacions d’atur fins arribar a la jubilació anticipada. Ara mateix, CaixaBank i els sindicats han pactat acomiadaments a partir dels 52 anys. La manca de coneixements actualitzats, de flexibilitat per emmotllar-se a la cultura de la nova empresa o una actitud menys proactiva són els arguments utilitzats per no contractar o per desfer-se dels sèniors. Els costos laborals, sense ajudes públiques com quan contractes joves, i amb anys d’antiguitat acumulada, els drets adquirits en convenis més favorables i la simple amortització d’aquell lloc de treball

El Govern central i l’economia espanyola tenen molta feina per fer viables les pensions de tothom

que ja és poc útil en la nova organització de l’empresa són les raons no explicitades per desfer-se dels treballadors més grans.

No és estrany, així, que amb dades de l’Eurostat la vida laboral a Espanya se situï per sota dels 35 anys, només per damunt de Grècia i Itàlia i quatre anys menys que a Alemanya i sis que a Holanda. Aquesta és la vida laboral que recullen unes estadístiques que molt probablement no tenen en compte els anys treballats en l’economia informal i sense cotitzacions socials, tan freqüents als països mediterranis, sobretot els primers i els últims anys de la vida laboral efectiva.

I tot plegat mentre el governador del Banc d’Espanya clama contra un eventual augment de 15 o 20 euros mensuals en el salari mínim amb l’excusa que limita la creació de llocs de treball. Són llocs amb tan poca productivitat i tan mal pagats que generen unes cotitzacions socials tan baixes que no poden contribuir prou a la solidaritat intergeneracional de les pensions. El Govern central i l’economia espanyola tenen molta feina acumulada –formació continuada, productivitat, fiscalitat del treball, estereotips laborals– per fer viables les pensions de tothom més enllà dels ajustaments comptables.c