Poli bo i poli dolent

És habitual que els partits polítics amb vocació de ser majoritaris i de govern vulguin ampliar els seus perímetres electorals per poder créixer. L’anomenat centre polític és un exemple d’aquesta pràctica. Per aconseguir l’objectiu, els estrategs aconsellen incorporar, en les candidatures, persones més transversals o que s’identifiquin amb sectors allunyats de l’entorn genuí de la formació política per intentar atreure nou electorat. Al quarter general de BComú, guanyadora per sorpresa de les eleccions municipals del 2015 a Barcelona, van col·locar a la llista electoral del 2019 Joan Subirats com a número dos de l’alcaldessa Ada Colau, almenys per dos motius. El primer era corregir el dèficit d’atenció a les polítiques culturals durant el primer mandat que fins i tot van reconèixer els mateixos comuns. La segona raó del fitxatge era incorporar un perfil més dialogant que trenqués amb la imatge d’intransigència del govern de Colau que s’havia instal·lat en bona part de la societat barcelonina.

La jugada no va sortir bé perquè una flor no fa estiu i els comuns van perdre les eleccions de fa dos anys, amb 20.000 vots i un regidor menys respecte al resultat que van obtenir als comicis anteriors.

Subirats abandona ara l’Ajuntament de Barcelona amb la mateixa discreció que ha presidit la seva acció de govern, molt ben valorada per la majoria de sectors culturals de la ciutat. El seu lloc l’ocuparà el regidor Jordi Martí Grau, un altre fitxatge de Colau per a la seva última llista electoral que pretenia agradar a àmbits del socialisme desencisat. Martí va ser

Amb la sortida de Subirats, Colau perd un dels pocs ponts que té amb sectors crítics amb la seva gestió

durant anys gerent i regidor del PSC fins que va trencar el carnet el 2014 després de perdre les primàries socialistes per elegir alcaldable per Barcelona. Martí ha exercit d’home pont amb sectors i partits enfrontats a les polítiques dels comuns. Però, com hem dit, la seva incorporació a la llista tampoc no va suposar una millora a les urnes.

Colau ha intentat en aquests primers dos anys de legislatura obrir vies de diàleg amb aquesta part de Barcelona crítica amb la seva gestió i que és majoritària perquè, si atenem el resultat electoral, la formació de l’alcaldessa només disposa d’un 24% del total de regidors (10 de 41). Mentrestant, els seus socis de govern (PSC) s’han estat treballant l’afecte d’aquests sectors menyspreats pels comuns i sembla que amb més èxit que els seus aliats.

Així doncs, aquests dos anys que queden per a les eleccions veurem incursions dels comuns en camps que fins ara no eren afins i per això l’alcaldessa necessitarà regidors de perfil transversal i dialogant i, si no els té, hauran de moderar els seus discursos. És a dir, li calen més polis bons que dolents. La pregunta és si aquest moviment serà creïble a hores d’ara i si millorarà el resultat a les eleccions. Del que no hi ha dubte és que els motors electorals ja estan escalfant a la casa gran.