La Vanguardia (Català-1ª edició)
Hòsties consagrades al buit
El capellà només va un cop a l’any a Tristan da Cunha, l’illa més remota del món
Els anglesos volen anar de vacances a Salou, Fuengirola o Benidorm, però la contraoferta de Boris Johnson és que es passin uns dies a l’Antàrtida britànica o a Tristan da Cunha, on tothom està vacunat i el virus no ha fet acte de presència. Entre altres raons perquè és l’assentament més remot del món, literalment al mig de l’Atlàntic, a 2.500 quilòmetres de la costa de Sud-àfrica i a més de tres mil de les Malvines. Sense aeroport, està comunicat amb la resta del planeta per vaixells mercants que fan en sis dies el trajecte des de Ciutat del Cap o Namíbia. Els escocesos, això sí, s’hi senten com a casa perquè l’única localitat, al peu d’un volcà i on viuen els 267 habitants de l’arxipèlag, es diu Edimburg (el nom complet és “Edimburg dels Set Mars”), en honor al príncep Alfred, segon fill de la reina Victòria, que hi va fer una visita llampec l’any 1867, mig segle després que l’imperi s’hagués annexionat Tristan per controlar que els francesos no feien cap mala passada i alliberaven Napoleó, exiliat a la veïna Santa Helena, 2.100 quilòmetres al nord, separada pel tròpic de Capricorn.
En qualsevol cas, per molt saludable que sigui, el lloc no respon a la idea que un britànic mitjà té d’unes vacances d’estiu. A part de les dificultats i el cost d’arribar-hi (1.500 dòlars per cap per una cabina sense cap comoditat), el clima és plujós, el vent bufa constantment des de l’oest, no hi ha platges, no es pot nedar al mar pels corrents i els taurons, no hi ha cinemes, ni centres comercials, ni hotels, ni discoteques, ni supermercats. Només una botiga per a tot, una oficina de correus, un autobús, un cotxe de bombers, una ambulància, una escola, una clínica, un policia, un petit port, una carretera i una fàbrica per processar la carn de llagosta (el plat nacional és la llagosta amb patates, que no és el mateix que una caldereta), on treballa la majoria de la població.
D’esglésies, en canvi, n’hi ha dues, una de protestant i una altra de catòlica, la de Sant Josep, dependent de la Prefectura Apostòlica de les Malvines i la Missió Eclesiàstica de Santa Helena, Tristan i Ascensió, amb una nau, una teulada vermella inconfusible i vidres esmerilats a les finestres. Un sacerdot fa el viatge des de Londres (fent la volta al món) una vegada a l’any, i s’hi queda entre diverses setmanes i uns quants mesos per respondre a les necessitats espirituals dels feligresos.
Només ell pot administrar els sagraments i fer confirmacions, i abans de marxar deixa consagrades i envasades al buit quatre mil hòsties, perquè la gent pugui combregar a la missa dels diumenges fins el seu retorn de l’any següent. Dels casaments i batejos que no puguin esperar, així com dels funerals, se n’encarreguen en la seva absència tres ministres ecumènics, descendents d’Elizabeth i Agnes Smith, dues germanes irlandeses que s’hi van establir el 1908.
L’arxipèlag (del qual només una illa de la mida de Manhattan està habitada) va ser descobert el 1506 per l’explorador portuguès Tristão da Cunha, que en un gest d’humilitat va anomenar el lloc en honor de si mateix. La manca d’un bon port on poguessin ancorar els vaixells que feien camí entre Europa i Àsia va fer que ningú no s’interessés pel control de l’assentament, ni tan sols la Companyia de les Índies Orientals.
Així van passar tres segles fins que un nordamericà, Jonathan Lambert, s’hi va presentar amb un parell d’amics, li va posar el nom d’illes del Refresc, va reclamar el territori com a propi i es va autodenominar emperador. La festa li va durar poc, perquè al cap d’un parell d’anys va morir ofegat.
La Gran Bretanya es va annexionar Tristan da Cunha el 1816 i hi va establir un fort amb un destacament de soldats per assegurar-se que Napoleó no se n’anava de Santa Helena, però després de la mort del cèlebre presoner va deixar a la seva sort la vintena de famílies que es dedicaven a l’agricultura, descendents d’holandesos, italians, nord-americans, anglesos i escocesos que havien naufragat a les seves costes, acostumats a la solitud i a la visita
Davant el desinterès de les potències, un nord-americà va reclamar el territori el 1810 i es va autodenominar “emperador”
esporàdica d’alguns vaixells (entre 1909 i 1919, cap). Avui té l’estatus de Dependència d’Ultramar, que té alguns avantatges. Quan el volcà va entrar en erupció, la població va ser evacuada a Anglaterra, i ara tothom ha rebut la vacuna. Hi ha pingüins, albatros, casetes prefabricades i segells i monedes valorades pels col·leccionistes, però el que es diu destinació turística, la veritat és que no ho és.