Què busca, Sánchez?

Segons explica Maquiavel al capítol XXIII d’El Príncep, l’emperador Maximilià I “no es deixava aconsellar per ningú, però no feia mai res segons el seu parer”. És a dir: no demanava mai consell; però si l’entorn cortesà contradeia les seves iniciatives, ell les abandonava fàcilment. Sosté Maquiavel que no hi ha manera de saber què volen o què pensen els líders que es comporten com Maximilià. El president Sánchez sembla que és d’aquest estil. Corregint severament la primera part del seu mandat, ha enviat a la funerària molts dels seus col·laboradors. Qui l’ha convençut? Els cortesans actuals, descontents: les enquestes.

No hi ha manera de saber quin fil conductor de caràcter polític o ideològic ha inspirat el gran capgirament que Sánchez ha introduït al seu govern. Els experts analistes d’aquest diari han explicat les motivacions tàctiques i electorals del canvi de ministres. Interès per connectar amb l’electorat femení i jove, voluntat de vincular el Govern amb un PSOE fins ara arraconat. Renovació del partit amb ministres del territori en previsió de les eleccions municipals. L’objectiu que no canvia és l’econòmic: desplegar el pla de recuperació europeu. Tots aquests moviments tàctics són raonables o explicables. Però no ens diuen res sobre què en vol fer, Sánchez, de la seva gestió. Què busca? Què la motiva? Coneixem quina és la inspiració de Podem. Però el gruix dels ministres socialistes destil·la un perfil tecnocràtic o burocràtic que afavoreix dues tendències: l’ideologisme de Podem (el partit que ha inspirat tots les accions d’abast antropològic del Govern) i el nacionalisme de PP i Vox, d’una banda, i d’ERC i Junts, de l’altra.

Els analistes han subratllat la fredor glacial amb què el president prescindeix dels seus devots: canvia la veterana ministra Celaá per la jove Alegría (com fan tants amants poderosos en un altre sentit); esborra del mapa el valencià Ábalos, que li feia de defensa central a la manera del rude, resistent i lleial Chiellini; trenca amb Redondo, que semblava el seu director espiritual. Aquesta fredor pot respondre a la coincidència del president amb la visió moral de Maquiavel, que, al capítol XVII, sosté que els humans, desagraïts per natura, trenquen els pactes d’amor, mentre que el temor és un vincle segur.

Parlar d’amor és també parlar de Catalunya, en aquesta conjuntura. Hi ha dos ministres catalans, al nou govern. I n’he comptat sis (Llop, Morant, Planas, Sánchez, Iceta, Castells) que parlen la llengua d’Ausiàs March. Iceta potser ha perdut poder administratiu, però n’ha guanyat de simbòlic.

Ara bé, si com sembla que creu Sánchez, l’amor és un vincle políticament inconsistent, com hem de valorar, ara, l’emotiva ària d’amor que va interpretar setmanes enrere al Liceu? Ni una nota d’aquella música s’ha sentit en la posada en escena d’aquest nou impacte que el president ha fabricat amb la seva estampa, ja clàssica, d’actor impertorbable.