El futur i els seus enemics

Solem conjecturar sobre el futur en funció del nostre estat d’ànim. Si el dia o la setmana ha estat nefast, no veiem que el futur pugui oferir-nos res de bo; per contra, si la sort ens ha somrigut, ho veiem com un presagi del que pot esdevenir. El principal enemic per afrontar el futur és la tendència humana de militar en l’optimisme o pessimisme de manera extrema i irracional.

La història de la política espanyola ens adverteix que som més el resultat dels enemics del futur que d’aquells que hi van creure. Fins a la ratificació de la Constitució espanyola, el futur de la nació va estar en mans del pessimisme. Ara, la política espanyola es troba sotmesa a aquesta doble pulsió entre els que creuen que no hi ha futur per a Espanya mentre l’independentisme no purgui tots els seus delictes i els que argumenten que només hi ha futur si avancem en la solució del conflicte entre l’independentisme polític i el Govern espanyol habilitant mesures

Pensar que sense la independència tot futur serà dolent impedeix governar

de gràcia, com són els indults.

Un dels principals enemics del futur, de desitjar que tot segueixi igual, es produeix quan els polítics s’arroguen la capacitat d’establir quins consensos es donen o no en una societat per impulsar una política o una altra. Quan el president de la Generalitat, Pere Aragonès, explicita que la societat catalana s’expressa majoritàriament a favor de l’amnistia i d’un referèndum d’autodeterminació, oculta que el que vol la societat és un millor finançament i, sobretot, un bon govern.

El futur que es pretén estimular des del Govern és crear la ficció que el futur començarà el dia en què Catalunya sigui independent. Pensar que mentre no s’aconsegueixi tot futur serà dolent per a Catalunya és una de les visions més irracionalment pessimistes que es poden donar i que impedeix governar pensant en com millorar les coses.c