La fi de la ‘conllevancia’

Més o menys plens d’escepticisme o d’esperança, els catalans i el conjunt dels espanyols de bona fe ens hem alegrat amb el camí de diàleg que han inaugurat els dos Peres. Així, una dècada després del cop de porta de Rajoy a Artur Mas sobre la revisió del sistema de finançament sembla arribat el moment de reprendre el camí on el vam deixar. Perquè això resulti positiu, no obstant, crec que seria important aprendre dels errors comesos i començar realment de nou, això és, amb una agenda radicalment diferent de la que fins ara només ha generat desconfiances, frustració i conflicte i que arrosseguem almenys des dels temps de la generació del 98. Perquè si les premisses són falses difícilment les conclusions seran encertades. I si no hi ha manera d’encertar amb les respostes, potser és que no formulem les preguntes adequades.

Segons la meva opinió, de l’experiència de la dècada passada es desprenen dos errors que cal saber erradicar definitivament. En primer lloc, per part del nacionalisme espanyol, la renovada temptació de fer d’Espanya una mala còpia del model d’Estat francès, centralista en l’àmbit polític i només descentralitzat en l’administratiu. Ja ho va advertir Francesc Pujols quan va afirmar que “els catalans sempre sobreviuen als seus il·lusos enterradors”. Dit això, igual d’important, el nacionalisme català també s’equivocarà si, deslleial, va a la negociació pensant com esgarrapar una mica més d’autogovern, si planteja aquesta etapa com una fase més fins a aconseguir el seu anhelat Estat-cortijo particular.

Catalunya té competències plenes en cultura, en educació i en sanitat i és bo que les desenvolupi i perfeccioni. Però ha de prendre consciència una vegada per sempre que és un disbarat afrontar el segle XXI, el segle de la globalització per antonomàsia, amb ulleres del segle XIX. Aprenent dels països helvètics, escandinaus o del Canadà, el repte és saber harmonitzar un marc competencial que asseguri la preservació d’una identitat nacional pròpia, forjada a través dels segles a través d’una llengua i una cultura singulars, amb el desenvolupament d’una democràcia plena, capaç de consolidar una igualtat més gran d’oportunitats i davant la llei de tots els seus ciutadans. Que els pobles d’Espanya no sapiguem articular una política comuna d’acció exterior, de diplomàcia econòmica o de defensa, que siguem incapaços de comprometre’ns solidàriament amb la sostenibilitat del planeta, amb l’erradicació de les diferències de desenvolupament econòmic i de respecte als drets civils entre el Nord i el Sud, o que no ens preparem col·legiadament per reforçar les nostres estratègies en matèria de salut pública és d’un provincianisme imperdonable.

Si realment volem viure un moment fundacional, Espanya ha d’afrontar el repte de culminar el seu projecte d’Estat compost, de nació de nacions, on la identitat que ens uneixi sigui simplement la nostra condició de ciutadania, l’amistat cívica que es forja entorn del patriotisme constitucional, que és compatible amb el respecte a una identitat personal, plural i complexa, que ha de quedar circumscrita a l’àmbit estrictament privat. No sembla tan difícil. Veient per exemple com s’ha formulat l’avantprojecte de llei d’autodeterminació de gènere, a veure si resultarà que a Espanya et pots despertar administrativament home un dilluns i dimarts dona i, en canvi, només et pots sentir espanyol, i a sobre només segons la definició del seu nacionalisme més ranci.

Deixem una vegada per sempre, doncs, les discussions tribals i, aprofitant la cura d’humilitat que ens ha brindat la pandèmia, afrontem el segle XXI compromesos i plenament conscients que tots formem part d’una mateixa tripulació, l’espècie humana, decidida a navegar pel planeta fraternalment i solidàriament. En resum, que els catalans no necessitem més autogovern sinó millor. L’impuls de Barcelona necessita un Estat propi, sens dubte, però aquest pot ser perfectament l’espanyol. Estaran disposades les cent famílies propietàries de l’Estat residents a Madrid a compartir-lo? Escoltar les veus de Ximo Puig o Francina Armengol pot ajudar, una vegada per sempre, a passar de la conllevancia entre centralistes i perifèrics al projecte compartit. Perquè més enllà de Jorge Juan, ha de poder haver-hi vida.c

Els catalans necessitem un Estat propi, sens dubte, però aquest pot ser perfectament l’espanyol

y el éxodo resulta cada vez más deseable. Nos aplauden en los balcones, sí, pero nos maltratan desde el ministerio.

M Clan tenía razón: “Carolina, trátame bien, no te rías de mí…”.

María Paz Otero Madrid

Petardos silenciosos

Pasó Sant Joan, la fiesta… y los petardos. He estado muchos años muy vinculado a refugios de perros y gatos. He visto perros curtidos en mil batallas que, ante los petardos, orejas atrás y defecarse de miedo.

A mi parecer, hay una tercera parte de los animales a los que les da igual, estupendo. Otra tercera parte lo aguantan debajo de la cama. Y la última, pánico total. Medicar, en esta última situación, se convierte en un caos (vómitos sobre todo). Ocurre en refugios, hospitales veterinarios y particulares.

Pero es que hay personas que en determinadas situaciones –autismo, por ejemplo– también lo padecen en extremo. En muchos lugares los petardos van mermando. En Parma, Italia, solo se permiten los fuegos de artificio sin ruido, les va mejor y les sale a cuenta.

Reorientar el sector de quien vive de esto sería prioritario y podría ser beneficioso en todos los sentidos.

Raimon Alzamora Gras

Barcelona

Argot juvenil

En Màrius Serra a “Els testos i les olles verbals”(Opinió, 6/VII/2021) ens proposava endevinar què volien dir paraules de l’argot juvenil, i el cert és que he fet el ridícul seguint el joc. Sí, dels 15 mots, ni un! L’últim, xipejar, em va semblar que en coneixia el significat, però el que jo vaig pensar i la realitat de la parauleta s’assemblava com un ou i una castanya.

Vull imaginar que molts

EMILIA GUTIÉRREZ