Elegia del destituït

En els relleus dels ministres hi ha dues cares: la del que arriba, tot elogis, enhorabones i tothom que es posa a la seva disposició, i la del cessant, tot penes, laments per la falta de temps per desenvolupar el seu ambiciós programa i, darrere d’aquella porta, el silenci i l’oblit. Jo mirava Juan Carlos Campo i em preguntava de què li van servir a ell els indults. Mirava José Luis Ábalos i entenia la seva pena d’haver estat utilitzat i abandonat. Mirava Carmen Calvo, la gran defensora i servidora de qui la va nomenar i la va destituir, i la imaginava tornant al semisoterrani on vivia, sense cap telèfon que sonés.

Cessar de ministre és, sobretot, una humiliació. És passar en un minut de la glòria, encara que hagis hagut d’afrontar una pandèmia, a la solitud. És passar del cotxe oficial a haver de buscar un lloc per aparcar. És enfrontar-te a una agenda on no hi cap ni una trucada a una sensació d’orfandat que a molts els condueix a la depressió. És sentir-te injustament

Cessar de ministre és una humiliació; és passar en un minut de la glòria a la solitud

tractat per les vel·leïtats del poderós, que no va arribar a entendre mai el valor de la teva feina. I és moltes vegades entrar al supermercat i sentir com t’insulta una senyora, en comptes d’acompanyar-te en el sentiment.

A tot això, el designador s’anima. Ho passa malament quan et diu que te n’has d’anar, però el mou l’instint de supervivència. Et canvia per millorar ell, i això li dona forces de flaquesa. En el fons, has estat un instrument de la seva política, un mocador d’un sol ús. Et destitueix perquè pensa que ets un destorb per al seu somni de prolongació del poder. Això és el que hem entès tots en la recent crisi del Govern de Pedro Sánchez: es va fer un sacrifici ritual de persones lleials, algunes d’eficaces, per salvar el patrimoni superior, que és el gran lideratge i la victòria futura del partit.

I a tu, ministra o ministre destituït, només et queda una esperança, a més de la possibilitat d’un xiringuito de consol, que no sol faltar: que algú de la gent del carrer, sense aspiracions ni compromisos, et saludi pel carrer i et digui que ho has fet bé i has servit bé el teu país. Si algú t’ho diu, pots tornar tranquil a la teva vida privada. Has perdut els oripells, però t’has guanyat en estima a tu mateix. El mal és que cada vegada resulta més difícil trobar aquesta consolació.c

cre-a impresiones de catalunya sl

rotomadrid, sl. marina bcn distribucions sl