El final del mètode

Les sèries són com les persones: quan ens encanten, intentem obviar o relativitzar els defectes com a conseqüència de l’enamorament o per un cert sentit de la lleialtat. No volem restar-los espectadors potencials i canviar-ne la imatge que se’n té només per haver abaixat una mica el llistó. Mirem els episodis detectant-ne elements que trontollen i fem veure que “aquí no passa res” amb l’esperança que tot tingui una explicació. Però, ara que l’hem poguda digerir, potser és hora de reconèixer que la temporada final d’El método Kominsky de Netflix va ser simpàtica, va ser divertida però també va ser fallida. I poc hi va tenir a veure l’absència de l’immens Alan Arkin, que era el cor de la sèrie com el rondinaire Norman, sinó més aviat l’estructuració de les trames i les prioritats del creador Chuck Lorre.

El método Kominsky li va servir per exercitar el seu múscul com a guionista i demostrar que podia sortir de la capseta en què ell mateix s’havia ficat amb Dos hombres y medio i The big bang theory. Podia escriure diàlegs hilarants i reflexions sobre la vellesa i l’amistat, i obtenia moments preuats en què les rialles coincidien amb els nusos a l’estómac. Però els darrers episodis també van posar en evidència el poc olfacte per construir un desenllaç sòlid. Com pot ser que la redempció com a actor de Sandy Kominsky es desenvolupi de passada quan hauria de ser el clímax? Si féssim cas del muntatge, podríem pensar que era una improvisació d’última hora. En canvi, Lorre no té cap problema a l’hora de destinar minuts de cada episodi als descendents d’en Norman demanant diners, una Lisa Edelstein i un Haley Joel Osment desaprofitats i que no van enlloc (i, tot i així, tenen més sort que els alumnes de l’escola d’interpretació: sempre presents, sempre insubstancials). I, encara que sigui una troballa la resurrecció de la química entre Michael Douglas i Kathleen Turner com dos exs que han après a tractarse, resulta trist que l’actriu es trobi amb un arc tan tòpic com el de “personatge que ha de morir perquè tothom s’enfronti a la mort i el final de l’obra cobri una pretesa transcendència”. No era aquest el paper d’en Norman?

El método Kominsky sempre serà una obra recomanable pel talent a l’hora de parlar de fer-se gran amb sentit de l’humor en un mitjà que sol passar del públic més madur. Però, quan li ha tocat rematar el material, Lorre ha recordat que efectivament era l’home de The big bang theory, una sèrie de finals d’episodi precipitats i poc treballats.c