El cànon algorítmic

La meva influència és internet”, va declarar fa uns anys l’artista serbi Sholim, famós pels seus brevíssims vídeos d’animació en loop (o gifs). En veig alguns a Still Humans, la nova exposició de l’enlluernadora i estrictament contemporània Col·lección Solo de Madrid. Acostumats que les stories, els mems o els gifs només existeixin a les pantalles dels nostres telèfons mòbils o dels nostres ordinadors, contemplar en pantalles grans de plasma aquells caps que s’obren i es tanquen i deixen veure engranatges de rellotge i animalets i màquines infernals, encaixats en collages absurds i màntrics, és una experiència fascinant. També ho és el món de figures bestials i obesos en roba interior del tàndem Cool 3D World. La fascinació no només emana del contingut, sinó també del continent i del context. Les seves creacions digitals conviuen amb escultures de Nina Saunders, Glenda León o Izumi Kato; o amb pintures de Zush o Joshua Flint. Internet ja forma part del museu. Sholim té prop de setanta mil seguidors a Instagram. Cool 3D World suma gairebé un milió de subscriptors a YouTube. El viral s’està tornant clàssic a gran velocitat.

Sembla mentida que el Quixot oel Hamlet de les sèries de televisió, The wire, s’estrenés fa menys de vint anys; i que el dels podcasts, Serial, només tingui set anys de vida. Cada vegada és més freqüent trobar-se als museus criatures digitals que han nascut a les xarxes socials: encara que ens semblin eternes, no existien abans del 2005. Tots aquests objectes culturals vagament identificats han estat organitzats en un cànon pels seus propis fans i consumidors. I després han estat adoptats per l’acadèmia i el museu. Però la diferència entre les sèries per veure o per escoltar i els gifs, mems, websèries o stories animades és que les primeres encara van ser curades i seleccionades exclusivament per éssers humans, mentre que el cànon de les xarxes socials depèn dels algoritmes. Les telesèries i els podcasts van arribar a la maduresa abans que Netflix i Spotify canviessin les regles del joc, abans que el big data comencés a sepultar entre tones de megabytes el valor —o la superstició— de la qualitat. Són els algoritmes de YouTube, Instagram o TikTok els que decideixen la visibilitat de certs creadors digitals i no pas d’altres, segons criteris que no paren de canviar. La seva segona canonització, en col·leccions com la de Solo, sí que és plenament humana, però no hauria estat possible sense aquell primer filtre. Així l’art entra en una nova època, híbrida, col·laborativa, cíborg i, tot i això, profundament humana. Perquè els influencers virtuals o els programes que creen música digital, perquè la matemàtica i el codi són obra nostra. Perquè també és intel·ligència humana això que, a falta d’una expressió millor, anomenem intel·ligència artificial.

Són els algoritmes de YouTube, Instagram o TikTok els que decideixen la visibilitat dels creadors digitals