Viure en un manual

La vida es un carnaval, cantava Celia Cruz. I, en condicions normals, la vila olímpica de Tòquio seria un carnaval de colors, músiques, sabors i ambicions des d’ahir mateix, el dia que va obrir les portes per als esportistes de manera oficial. La vila olímpica és l’epicentre de les il·lusions, dels somnis i de la camaraderia. És la zona zero d’uns Jocs per a tots els milers de participants que no són famosos, que no apareixen cada dia als mitjans i que mai, ni tan sols penjant-se una medalla, ingressaran en la seva carrera professional tants diners per poder aspirar a viure de la seva especialitat. És aquí on es fan fotografies els uns als altres i on acumulen records i experiències per a tota la vida.

Els que vagin a Tòquio també els podran rememorar, perquè sembla que seran inoblidables, en tota l’extensió de la paraula. Els esportistes van rebre fa uns dies un manual de comportament que han de seguir durant la seva estada als Jocs. És la tercera versió del text, i consta de fins a 70 pàgines amb instruccions sobre el procediment que han de complir. El risc, si no actuen segons les condicions que se’ls demanen, és ser expulsats de Tòquio 2020.

Les interaccions s’han de reduir al mínim, han d’evitar el contacte físic per tots els mitjans, han de mantenir dos metres de distància, no es poden acumular en espais tancats, han d’utilitzar només els vehicles oficials i han d’informar en cada moment dels seus moviments perquè només podran anar als llocs que prèviament els hagin aprovat dins del seu pla d’activitats. Abans de viatjar ja han estat convenientment alliçonats dels tests permanents que hauran de seguir i d’on es podran alimentar, perquè també hi haurà unes àrees predestinades a aquest efecte. Sí, no serà viure en un carnaval. Serà viure en un manual.