L’anell de poder de Pedro Sánchez

Del govern de la pandèmia al govern de la recuperació econòmica. Medalles, pensió i hospici per als ferits al front i cares noves per gestionar el pla Marshall europeu. El president espanyol, ja convertit en emperador, ha decidit que els fons de recuperació europeus siguin, com a l’obra de J.R.R. Tolkien, l’anell únic per atreure’ls i governar-los a tots. Sánchez tindrà entre mans molts sacs de farina en temps de postguerra (per continuar amb el símil que han utilitzat els polítics per referir-se a la pandèmia) i ningú amb voluntat de pastar pa no li tossirà a la cara.

I aquest ningú no inclou el govern de la Generalitat, que tossirà, per descomptat, però girant la cara quan ho faci, almenys fins que s’acostin les eleccions.S’ha escrit molt sobre com influirà la composició del nou executiu de Pedro Sánchez en les decisions que hagi de prendre el govern espanyol amb referència al conflicte amb l’independentisme català.

La resposta engreixa tan poc com les postres de gelatina sense sucre: no hi haurà cap afectació. El canvi de cares no comportarà una mutació de polítiques. Continuaran les que estaven previstes. Ni más, ni menos, que dirien Los Chichos.

La crisi de govern comporta alteracions de forma, però no pas de fons. Rebaixar el pes del conflicte català a l’agenda política espanyola perquè guanyi punts la reactivació econòmica seria de les més rellevants. Sánchez no ha engegat en orris només el govern de la pandèmia: també el dels indults. Però en el que és crucial respecte a Catalunya,

que es podrà veure i tocar, som lluny d’un creu i ratlla. El pla de rodatge de la pel·lícula continuarà de la mateixa manera perquè el guió ja està escrit. I està redactat a quatre mans: les dues del PSOE i les dues d’ERC.

El pla és alimentar l’agenda bilateral. Convertir el dit autonòmic en la lluna independentista. Està dit: trens, avions, peatges, competències, recursos pendents de lleis autonòmiques com la de lloguer i tot el que pugui nodrir la narrativa que l’Estat s’ocupa de Catalunya (lectura pro-PSOE), o la narrativa que ara el govern espanyol no té cap més remei que posar coses sobre la taula perquè al davant té hàbils negociadors que saben com espréme’l (lectura pro-ERC).

En l’horitzó del setembre la taula de negociació del conflicte independentista entre els dos governs és, en el fons, un destorb per a tots dos. Bàsicament perquè l’agenda bilateral pot anar bé, regular o malament; però la taula de negociació del conflicte només pot anar molt malament a curt termini, malament a mitjà termini i regular en el llarg. Com que ningú no vol sortir de la pista al primer revolt, urgeix treure ous del cistell de la independència per ubicar-los en el dels temes més pragmàtics, que poden proporcionar alguna alegria. Les coses són com són: les anteriorment tan injuriades puta i Ramoneta tornen a tenir republicans i socialistes ben plantats pretendents. Gira el món i torna al Born. Al final del camí hi ha, clares, les eleccions. Els socialistes necessiten Catalunya per assegurar la Moncloa i els republicans continuar fent equilibris entre l’estelada i l’esquerranisme per ampliar la bossa de votants i no acabar clavant el genoll com a subaltern del PSC quan el xiclet de la unitat sobiranista definitivament ja no doni per a més.

La crisi de govern no altera en absolut

Ha engegat en orris el govern de la pandèmia i també el dels indults

aquests plantejaments. Per això des del sobiranisme pragmàtic ha estat rebuda amb la tranquil·litat de qui veu ploure, mentre que des del PSC s’insisteix en com seran d’importants tots els seus peons a Madrid –ministres, presidents d’empreses públiques i qualsevol alt càrrec que puguin sumar a la llista– per continuar consolidant l’estratègia que es va posar en funcionament quan va començar la legislatura.

Velles cares, noves cares, però els mateixos caps.

EP Pedro Sánchez