Les propines

Fa tres anys, les cafeteries de l’empresa Serunión –en té cinc a Astúries– van decidir no admetre propines. Van penjar cartells que deien: “La nostra millor recompensa és que torneu a visitar-nos. Per això no acceptem propina”.

En defensa dels seus afiliats, CC.OO. va presentar un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia. Finalment s’ha conegut el veredicte: la decisió de les cafeteries és improcedent i els cambrers podran continuar rebent propines sense cap problema. Segons el Suprem, encara que l’empresa pugui decidir la prohibició que la clientela gratifiqui els cambrers, s’ha de seguir el procediment que fixa l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors. I com que no s’ha seguit, els clients poden continuar deixant-hi propines si els sembla oportú.

Als bars, mon pare no en deixava mai. Quan vaig començar a anar tot sol pel món vaig tenir dubtes. No sabia si seguir el seu exemple o deixar-ne, si el tracte i el que havia

Als bars, mon pare no deixava propina i jo al principi dubtava

menjat havien estat bons. Finalment vaig optar per la segona opció. Encara faig el mateix, tot i que veig que al meu voltant poca gent deixa propina. Només vaig conèixer un restaurant on no n’admetien. Era L’Indret, al carrer Ganduxer. En parlo en passat perquè fa lustres que no hi vaig. Tenia un salmó lox que hi cantaven els àngels. Sempre hi veies gent d’upa. La primera vegada que hi anaves i deixaves propina et deien que ni parlar-ne. Quan hi tornaves ja sabies què no havies de fer.

Hi ha un acudit de The New Yorker on, tot sol en una taula, un senyor ha acabat de dinar, paga i allarga el platet a la cambrera, que observa amb cara de sorpresa que no li ha deixat ni un ral. El comensal li aclareix el motiu:

–Ho sento. No deixo mai propina. Ho trobo degradant.

Per la meva experiència al llarg de la vida, els puc assegurar que el més probable és que el comensal en qüestió fos editor.c