Cuba, dictadura i excuses

Cuba està entrant en la història com l’illa de les excuses, el primer Estat sostingut en mentides i una taca en la consciència de l’esquerra europea, que no s’ha atrevit mai a dir les coses pel seu nom, i així li ha anat a Cuba.

De l’1 de gener del 1959 fins avui, el castrisme ha explotat el mite –fals– de l’abans i el després. Aquell dia en què els guerrillers van prendre l’Havana, els índexs de desenvolupament eren molt superiors als d’Espanya i infinitament millors que els dels veïns. Ningú no defensa la dictablanda de Fulgencio Batista –que havia indultat Fidel tres anys després de ser jutjat–, però convé començar pel principi, com diria Pepe Isbert.

Com la Unió Soviètica o la Xina, el castrisme s’ha passat l’existència de campanya en campanya, de rectificació en rectificació, i és l’únic dels tres que nega la realitat: el comunisme és ineficàcia econòmica i repartiment de pobresa.

Quan Castro va arribar al poder, Cuba tenia un desenvolupament molt superior al d’Espanya

L’URSS va provar de reformar-se i es va ensorrar. La Xina, gràcies a Deng Xiaoping, va girar cap al 1978 i ha adoptat reformes valentes amb un pacte social no escrit: partit únic a canvi de prosperitat econòmica.

Fidel Castro va observar aquests canvis i va triar la pitjor via, la més mesquina: ni Gorbatxov ni Deng Xiaoping. Don Tancredo, mantenir el poder, sense ni tan sols deixar unes directrius pòstumes per millorar la vida del poble. Ja han passat cinc anys i el resultat apunta: el PC no sap què fer, tret d’intimidar i aferrar-se a un model ineficaç. Hi ha sanitaris cubans a Veneçuela, Andorra o Itàlia –covid obliga–, però sempre han faltat llits i fàrmacs a Cuba, tot i que encara hi ha qui ho nega.

Amb l’excusa de l’“imperialisme ianqui”, ni Fidel ni Raúl Castro i encara menys Díaz-Canel no s’han molestat a imitar la Xina, amb un pragmatisme que sempre ha incomodat el règim cubà. Les relacions són nul·les malgrat tot el que podria ensenyar-los Pequín.

L’esquerra europea ha creat un monstre a força de disculpar-li tot al fill consentit. I d’etiquetar de reaccionaris els que van advertir fa anys que Cuba era una dictadura pura i dura, més ineficaç i nociva per cert que les de Pinochet o Franco.c