Una feina de formigues

No sé si quan van idear el nom d’El hormiguero per a un programa de televisió els seus responsables tenien al cap la metàfora que això suposa a l’hora d’examinar-ne la manera de treballar. Entenc que es buscava més un concepte visual, amb uns ninots irreverents i simpàtics com a marca de la casa, per a un espai blanc d’entreteniment que bevia d’altres productes amb els quals Pablo Motos, el presentador, ja havia intimat durant la seva etapa radiofònica. 15 anys després el programa d’Antena 3 no només continua en antena, sinó que acaba de posar punt final a la temporada més exitosa. És una dada que, tenint en compte la poca pausa que hi ha actualment en televisió i el cansament que fueteja un espectador que cada vegada té més bufets on pot triar perdre’s, és per posar en relleu.

Un programa d’aquesta magnitud seria impossible de dur a terme sense la confiança de l’audiència i del grup comunicatiu (potser en aquest ordre), però hi ha un mèrit que per mi és igual d’important, i és el de saber treballar en equip per tenir cada dia un programa en directe que brilli i sorprengui. I això no és gens fàcil. L’espai s’ha reinventat amb el pas dels anys amb seccions que estan més d’acord amb les novetats socials, però l’essència continua sent la mateixa: divertirse i divertir. O el que és el mateix, divertir divertint-se. Amb el reclam de cares conegudes, algunes d’estrelles internacionals, i un pressupost que altres espais no tenen, El hormiguero s’ha erigit en història viva de la televisió convertint el que a priori podria semblar insignificant en una xarxa enorme de col·laboració perquè aquella idea inicial esbossada en un paper o en la ment dels guionistes desemboqui cada dia en una realitat.

I és que, igual que a les colònies de formigues, tots els components de l’equip han de tenir un paper, i l’èxit del programa és precisament aquesta coordinació i l’especialització de cada un d’ells perquè el resultat sigui com més exitós millor. Tenint en compte que a El hormiguero passen moltes coses en molt pocs minuts, tots els components de l’equip són imprescindibles per arribar a la meta, amb un sistema de comunicació que es basa en el treball en comunitat. No serveix de res funcionar molt bé en solitari si després es fracassa en equip. Tinc clar que la formiga reina sap que brilla gràcies a les formigues soldat, obreres o recol·lectores. O això hauria de saber. Un formiguer no es manté sol.c

[2... fxg5 3.xg6+!]

[El millor era 4...h6 5.xh6 e7 6.xg5 g7 però després de 7.h5 les blanques tenen atac guanyador]

posar-se a la seva altura. El que és correcte és subfallar a l’A4 d’Est. Després de fer basa amb el probable contraatac de diamant, cobrarà el K4 i comprovarà la distribució de l’atot. Si Oest descarta, entrarà a la taula amb l’A2, fallarà un cor, tornarà al mort amb la K2 i fallarà un altre cor. En aquest punt, n’hi haurà prou amb tirar la K3, per arribar a la posició final esperada, en la qual vostè tindrà Q4-94-84 iOestJ

Les mans ocultes:

A

3

Q J 10 7 4 3 10 9 6 5 2