El bosc molt sec

No ha estat res inesperat, perquè molts amics, a les cases de pagès, tenen pluviòmetres i sempre sabem si ha plogut o no ha plogut: no ha plogut gens. Unes ruixadetes escarransides, al mes de maig, alguna estona a la tarda. Però no ha fet cap xàfec important. I després hi ha hagut el vent. Abans la gent estava molt cofoia de viure en un clima gens ventós i ho deia sovint: “Aquí tenim la sort que no fa vent”. De vegades la reflexió continuava amb una cossa cap als de Vic: “No tenim mai boira!”. Però d’un dia per l’altre va començar a fer ventades. Nosaltres que vivim en un lloc alt, amb portes i finestres al davant i al darrere, vam ser dels primers que ens en vam adonar. Una de les teories que va córrer una temporada és que la culpa del vent era de l’eix transversal. La gent que, en el fons, odia les carreteres, els hi carrega desgràcies. “La riera s’ha omplert de sorra”, em deia fa uns dies en Josep de Mas Oller. No hi pensem mai, en l’erosió, com si no existís. No forma part dels daltabaixos que cal preveure. Només cal veure com repela els marges la brigada municipal, sense deixar-hi ni un bri d’herba, ni una arrel. Tota la sorreta sense fixar del desmunt de l’eix transversal ha acabat tapant els recs i colgant la riera. Amb la mateixa lògica, la gent deia que el vent entrava per un queixal que s’havia obert a la muntanya per fer-hi passar els vials. Sembla estrany, però recordo que en una època que viatjava sovint a Santiago de Xile, una de les solucions de les quals es parlava per al problema del boirum (l’smog: la barreja de boira i contaminació) era fotre avall una muntanya. Quines barbaritats que s’han arribat a pensar en aquests anys de fatxenderia tecnològica. Aterrar una muntanya perquè la gent de Santiago de Xile pugui anar en cotxe. Compte que aquí ens volem carregar el delta del Llobregat perquè

El vent de ponent es fica pertot i xucla la humitat de les fulles dels arbres, que senten que defalleixen i es tanquen

vinguin més turistes. Jo crec que darrere la llegenda del queixal hi havia el desig de fer entenedor el drama que ve, reduir-lo a unes dimensions casolanes; van tocar una muntanya i va entrar vent.

El meu amic Joan Garolera, que és un gran propietari forestal i un gestor de boscos d’una excel·lència reconeguda, té clar que és el canvi climàtic. El sol resseca, però resseca més el vent. Perquè si fa sol, per molt que en faci, sempre hi ha llocs obacs, arbres amb grans capçades, forcalls amb rieres. Però el vent passa sota les ombres, escabella les capçades, puja rabent pels forcalls. El vent de ponent es fica pertot, i xucla la humitat de les fulles dels arbres. L’arbre se sent defallir i es tanca. Per això, l’altre dia que em va convidar a veure com pelaven els suros, no hi va haver pas manera: les panes s’esparracaven, treien una pana d’un costat i de l’altre quedava enganxada o només seguia un tros. Això va ser fa un parell de setmanes, poc després de Sant Joan. Totes les colles de peladors van haver de deixar la feina i van perdre el jornal. Ara el bosc està molt pitjor. Les estepes i els arboços, que encara estaven verds de les plugetes de maig,tenen les branques i les fulles decaigudes i fan pena de veure. Vigilin molt.