Intocable Pogacar

Etapa 17 Victòria del líder eslovè al duríssim Col de Portet. El podi es concreta amb Vingegaard i Carapaz, mentre que Mas veu com s’allunya el seu objectiu

No calia, però els campions guanyen les grans etapes i aquesta de Saint-Lary, amb el duríssim final del Col de Portet, n’era una. Una pujada a meta esgotadora per assolir els 2.215 metres, quina atalaia millor per entreveure els Camps Elisis i començar a prendre mides a un segon Tour de França que es dirigeix a les vitrines de l’eslovè Tadej Pogacar.

Líder intocable, controlador durant les ascensions preliminars al Peyresourde i a Val Louron,

destructor de rivals menors en l’arrencada del Portet i finalment líder incontestable del trio que van completar el danès Jonas Vingegaard i l’equatorià Richard Carapaz, els únics que van aguantar el ritme fins a la meta. El premi del podi és dels dos acompanyants de Pogacar, tot i que aquí encara queda batalla, sobretot per determinar qui se situarà al segon esglaó i qui haurà de conformar-se amb el tercer pis.

Després d’una jornada de l’UAE Emirates marcant el ritme i esperant el moment per netejar de secundaris la carretera, la pujada al Portet va obrir la batalla real. Amb McNulty primer i Majka, a punt on el volia el seu líder, després el grup de cap es va anar reduint.

Els gregaris anaven caient un rere l’altre, però la primera peça de caça major que va saltar del paquet de resistents va ser Enric Mas. Encara quedaven 12 quilòmetres per al final i allà el mallorquí, ben secundat per Superman López, va estar entonat, va demostrar experiència. No es va donar per vençut, no va llançar per la borda la feina de tants dies i va saber marcar-se un bon ritme. El podi ja li queda molt lluny, abans de l’etapa el tenia a un minut molt llarg, ara ja a més de quatre. Però va salvar la situació, fins i tot ha pujat un lloc a la general, de vuitè a setè. El seu somni de podi s’esfuma.

Mas no va ser l’únic que es va adonar que quan els tres dominadors van obrir forat valia més regular i evitar una trencadissa. Ho va haver de fer Rigoberto Urán, en el seu cas amb el suport de Sergio Higuita. El colombià de l’Education First va ser l’últim que es va desenganxar del trio de cap i ha perdut la segona plaça de la general... però encara és quart, tot no ho té perdut.

També van saber regular-se Ben O’Connor i Wilco Kelderman i es mantenen. Fins i tot Pello Bilbao, també en dificultats molt aviat, va trobar la marxa bona per superar el colós pirinenc i va entrar en un més que brillant setè lloc que li permet mantenir-se entre els deu millors del Tour.

A -8,5 l’eslovè va llançar el primer avís i el van seguir Vingegaard, Urán, Carapaz i O’Connor. Fins i tot Castroviejo va aguantar una mica més. Poc més tard, a -7,8, va arribar la segona andanada de Pogacar i ja només en van quedar quatre al davant, dels quals ràpidament va caure Urán. El podi estava dibuixat.

La batalla del trio de líders va ser espectacular. Entre Pogacar (el més decidit) i Vingegaard es van repartir els relleus, mentre Carapaz es mantenia clavat a la tercera posició, amb un posat de patiment absolut, i no feia l’efecte que en cap moment pogués fer gaire més que aferrarse com un nàufrag al salvavides. Vingegaard no es refiava de l’equatorià i constantment mirava cap enrere, com tement