La Vanguardia (Català-1ª edició)
Perseguint una llegenda
Golf Jon Rahm vol emular Woods: va enllaçar el US Open i el British Open el 2000
Suposo que hauria de dir: ‘Hola, món’.
Tiger Woods
L’últim que va encadenar els títols del US Open i el British Open, tornejos que es disputen amb poques setmanes de diferència, ha estat Tiger Woods. Va ser l’any 2000.
I ha plogut molt, des d’aleshores.
Llavors les Torres Bessones estaven dretes, no pronosticàvem una crisi financera i no ens imaginàvem que ens esparveraria una pandèmia.
La pandèmia s’havia emportat el British Open del 2020 –l’únic gran que va quedar desert l’any passat– i avui encara tenim el cor encongit a compte de la catàstrofe sanitària.
Tot i això, el torneig torna a la vida.
Torna al Royal Saint George’s Golf Club (par 70, 6.573 metres de recorregut, 1,7 milions d’euros per al guanyador), un escenari inèdit en deu anys (allà es va imposar Darren Clarke el 2011) i tan variable i imprevisible com la nit i el dia. Els àugurs diuen:
–A Saint George’s, enganxat a la costa, una tempesta de pluja i vent pot envoltar els nou primers golfistes i després es pot obrir el cel, que surti el sol i aclapari els nou últims a saltar al recorregut.
Sota aquestes circumstàncies es mou Jon Rahm (26), el favorit dels experts, hereu dels fenomenals Seve Ballesteros, Chema Olazábal i Sergio García, campions de grans tornejos dels quals Rahm venera els noms:
–Serà difícil aconseguir el que va aconseguir Ballesteros –respon Rahm quan l’hi pregunten.
Així pensava el 2017 i així continua pensant ara.
Tot i que l’home creix. A finals de juny Jon Rahm s’adjudicava el US Open a Torrey Pines, el primer gran d’una carrera esportiva que es presumeix exemplar i sobretot llarga en el temps.
(Llarga tal com passa en un bon ventall de casos, incloenthi el del mateix Woods, campió el 2000, el 2005 i el 2006 i absent en aquest British Open perquè no s’ha recuperat del greu accident de trànsit que va patir al febrer).
Jon Rahm, segon al rànquing mundial actual –havia estat líder després d’apuntar-se el US Open–, entrarà al recorregut de Saint George’s a les 10.58 h, hora catalana. Serà amb Shane Lowry i Louis Oosthuizen, que té un rècord incòmode: ha estat segon en tres grans consecutius.
–Per descomptat, prefereixo una altra claret jug platejada (és el nom oficiós de la copa del British Open, que ja havia recollit el 2010) abans que una altra medalla de plata –diu Oosthuizen–. Però per a això he de procurar fer-ho millor.
I fer-ho bé a Saint George’s és un repte notable.
Els experts descriuen un camp capritxós, ondulat, d’herba alta, greens lents i punts cecs.
Rahm parla d’adaptar-s’hi. –Cal emmotllar-s’hi i crear la teva pròpia estratègia. Crec que és la raó per la qual he jugat bé en molts recorreguts diferents. M’ajusto al camp i a les condicions. Si vinc aquí i la vaig picant alta, potser no acabo el torneig –deia aquests dies.
També hi competeixen Sergio García, Rafa Cabrera Bello, Jorge Campillo i Gonzalo Fernández Castaño, però no hi seran Hideki Matsuyama ni Zach Johnson, positius per coronavirus, ni tampoc Bubba Watson, doble campió del Masters, que havia estat en contacte pròxim amb un positiu.
Es calcula que 32.000 espectadors tindran accés al recorregut cada dia, una mesura anàloga a les portes obertes a Wembley i a Wimbledon.
(Mentrestant, els britànics que vagin als Jocs de Tòquio 2020 afronten restriccions severíssimes: el Japó ha inclòs el Regne Unit a la llista de països d’especial control).c
“Jugo bé en molts camps perquè m’hi emmotllo”, diu Rahm, favorit per aclamació popular