Majestic 2.0

El desplaçament de Miquel Iceta del Ministerio de Política Territorial al de Cultura i Esports no s’entén sense fer una referència al pacte del Majestic que el 1996 va fer José María Aznar amb Jordi Pujol. Gràcies a ell, Catalunya va desenvolupar el finançament autonòmic iniciat pels socialistes i el PP va poder governar Espanya amb el suport que li van donar els nacionalistes catalans.

Com a conseqüència d’aquell pacte, el secretari general del PP de Catalunya Alejo Vidal Quadras va ser sacrificat, tal com havia exigit CiU. Es tractava d’un sacrifici necessari perquè la burgesia catalana i espanyola poguessin afrontar juntes el repte històric de Maastricht i l’assumpció de l’euro.

Més enllà de l’ambició legítima i personal d’Aznar d’arribar a la Moncloa, hi havia una qüestió d’alta política, que Espanya aprofités una oportunitat històrica que no podia deixar passar per modernitzar-se.

D’alguna manera, 25 anys després la història sembla repetir-se. Pedro Sánchez s’enfronta a una oportunitat històrica, aprofitar els fons europeus per reconstruir el país i entrar de ple al segle XXI. Si allò va ser el pacte de la burgesia central i perifèrica per barrar el pas a l’esquerra, aquest seria el pacte entre les esquerres espanyola i catalana per tallar el pas a la dreta.

D’aquesta manera Sánchez ha apartat Iceta, en contra de l’opinió d’aquest, de la taula de negociació entre la Generalitat i el Govern de Madrid. A canvi als socialistes els han donat més influència en l’àmbit econòmic de la que ja tenen, que ja és molta. L’alcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, és ministra de Transport, amb fort pes en el repartiment d’inversions en infraestructures i transports.

D’aquesta manera els socialistes catalans han perdut poder polític, per exigència d’ERC, a canvi de guanyar poder econòmic. Iceta continuarà tenint influència entre bambolines, de la mateixa manera que Oriol Junqueras. Com en una partida d’escacs, un per l’altre.

En qualsevol cas, Iceta no podia continuar sent el ministre de Política Territorial mentre fos el primer secretari del PSC. Va quedar clar el 2019 quan ERC el va vetar com a president del Senat evitant que aquesta institució fos una cambra territorial. A més, políticament resultava inviable, ja que en qualsevol negativa a les peticions econòmiques de la Generalitat, ell en tindria la culpa.

Una situació similar es va produir en el govern de Felipe González quan Luis Martínez Noval va compatibilitzar la cartera de Treball amb la secretaria del PSOE asturià. Cada vegada que el sindicat miner Soma-UGT convocava una vaga el PSA hi donava suport i es creava un conflicte d’interès. Davant de tal esquizofrènia al ministre no li va quedar més remei que dimitir. No podia bufar i xuclar alhora.

A Sánchez no li ha quedat més remei que desplaçar Iceta a Cultura. L’economia s’anteposa als interessos personals i de partit. Un estira-i-arronsa que continuarà fins a l’octubre, quan s’aproven els pressupostos per al 2022.

Els socialistes catalans han perdut poder polític