La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els miserables marquen el rumb del món covid
Els estats no tenen més repte que forjar una aliança contra la pandèmia i la crisi climàtica. Només un despotisme tecnòcrata global pot salvar els contractes socials que avui es trenquen en el primer, segon i tercer món.
Sud-àfrica ha viscut aquesta setmana les pitjors protestes, les més violentes, des del final de l’apartheid. El centenar de persones que han mort, els saquejos de comerços, l’assalt fins i tot a un banc de sang, indiquen l’extrema vulnerabilitat social i política del motor econòmic de tot un continent.
La mateixa vulnerabilitat s’aprecia a Cuba, on milers de persones van sortir al carrer diumenge passat en una cinquantena de ciutats. Des que el Partit Comunista va consolidar el seu poder als anys seixanta no s’havia vist una mobilització tan massiva.
Cubans i sud-africans són fills d’històries diferents però convergents, aproximades per un virus que accentua les seves carències.
Sud-àfrica és una democràcia imperfecta, castigada per la corrupció de la seva classe dirigent –l’expresident Zuma ha ingressat a la presó–, responsable d’un fracàs que s’inicia amb Nelson Mandela, la icona de la llibertat que no va poder frenar la cobdícia del seu entorn més íntim.
Cuba és una dictadura comunista sotmesa a un cruel bloqueig econòmic per part dels Estats Units, però també és un sistema fracassat, incapaç d’aplicar les reformes necessàries per aprofitar tot el potencial de la seva ciutadania.
Els últims mesos hem vist fracassos socials en molts llocs del món, des dels Estats Units, el Brasil i Colòmbia a Israel, el Líban i Etiòpia.
La desigualtat i el racisme expliquen aquests conflictes, però no del tot. La pandèmia també ho fa, especialment als països de rendes baixes i mitjanes. Els contractes socials que sostenien la Sud-àfrica postapartheid i la Cuba revolucionària estan trencats. La propagació del virus ha acabat per trencar-los.
Les Nacions Unides admeten que la pandèmia està desfent el progrés aconseguit durant dècades per contenir l’avenç de la pobresa, consolidar l’educació i estendre la sanitat per tot el món. Perillen els 17 objectius de desenvolupament sostenible. És molt difícil que s’assoleixin el 2030 com està previst. La inseguretat alimentària, el deteriorament del medi ambient i les desigualtats són avui més acusades.
El mateix podem dir de la pobresa.
Vint anys d’èxits per reduir-la han xocat contra el mur del coronavirus. El Banc Mundial xifra en 71 milions les persones que el 2020 es van afegir als supervivents de la pobresa extrema. Ha estat el primer augment des del 1998.
Altres contractes socials també estan en suspens. No només als països més subdesenvolupats. Espanya pateix una pobresa no vista des de la crisi del 2008. Un 7% de la població pateix una “mancança material severa”, segons l’Institut Nacional d’Estadística.
Què faríem a Europa sense els fons de recuperació, els 750.000 milions d’euros que la UE distribuirà perquè puguem reinventar-nos i tirar endavant? Cuba i Sud-àfrica no serien llavors exemples tan llunyans.
Si la UE no existís, si no tinguéssim l’euro i el mercat únic, la majoria de països europeus correria avui el risc de patir una fallida sistèmica.
La cooperació ens salva i la falta de cooperació ens condemna. Tindrem diners per fer que les nostres economies siguin més verdes, sostenibles i digitals, però ens faltarà la salut.
Sense una genuïna i honesta cooperació global no superarem la covid. Els països rics no prosperaran fins que no ajudin els pobres a vacunar les seves poblacions. De moment, els esforços del G-7 i del G-20, de les Nacions Unides i les altres organitzacions internacionals han estat insuficients. Només un 1% dels africans estan vacunats i la variant delta s’estén per tot el planeta, especialment per l’Àfrica i el sud d’Àsia, on viuen la majoria dels pobres del món.
La sort que correm amb la covid determinarà com combatrem la crisi climàtica. Què farem quan l’escalfament global expulsi milions d’asiàtics, americans i africans dels seus ecosistemes naturals?
Els estats no tenen repte més urgent que esborrar el tribalisme de l’ADN i aixecar
El virus, amb racisme i la desigualtat, expliquen les protestes d’aquests dies a Cuba i Sud-àfrica
La història retrocedeix a un estadi que crèiem superat i l’anomenem nova normalitat
un front comú contra aquests reptes globals, però no ho estan aconseguint i la pau es ressent. Empitjora per novè any consecutiu, segons l’Índex Global de la Pau, arrossegada per les protestes i els saquejos a les ciutats del primer, el segon i el tercer món.
Tot comença i acaba en la violència. Els sud-africans i els cubans la van utilitzar per crear un món millor i ara recorren de nou a ella perquè continuen sense estar bé.
La història retrocedeix a un estadi que crèiem superat i a aquest retrocés l’anomenem nova normalitat.
Els derrotats de la covid, molt més que els vencedors, marquen el pas d’un nou ordre mundial que cada dia s’assembla més a una novel·la de Victor Hugo. Els miserables marquen el rumb. Ells decidiran com ens governarem.
El més lògic seria que ens conduïssin cap a un govern global, un despotisme tecnòcrata que ens deslliurés dels pitjors mals, així com cap a unes democràcies directes que ens ajudessin a gestionar les nostres relacions més pròximes. Sé que és utòpic, però allà ens espera el nostre destí històric si sabem assolir-lo.