La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sacsejada institucional
Permeteu-me una pregunta aparentment absurda: en què s’assemblen un independentista radical i un ministre de l’actual govern espanyol? En la seva manera de rebre una sentència del Tribunal Constitucional. Un independentista la rebutjaria perquè no coincideix amb els seus criteris de sobirania i tendiria a considerar el Tribunal com un òrgan polititzat que serveix els interessos opressors de l’Estat. Un ministre, òbviament, no parla d’opressió, però sí que rebutja la sentència fins i tot abans d’haver-la llegida, ja que considera que conté elucubracions doctrinals i arriba a dir que està basada en motivacions polítiques o que els jutges actuen com a oposició del govern legítim.
Ha passat aquesta setmana, i les frases citades tenen autores molt conegudes. La ministra de Justícia, la senyora Llop, es va estrenar en el càrrec amb aquest retret, camuflat en el tradicional tòpic de l’acatament. La ministra de Defensa, la senyora Robles, va afegir a les elucubracions la denúncia de falta de sentit d’Estat del Tribunal. I la ministra d’Afers Socials, la senyora Belarra, va ser qui va parlar dels jutges com a oposició, però amb un agreujant: confon un tribunal de garanties amb l’Administració de Justícia i, malgrat la seva rellevant posició en l’organigrama –secretària general de Podem i membre de l’Executiu–, pensa que el Consell del Poder Judicial té alguna cosa a veure amb el Tribunal Constitucional. S’ajunten en el diagnòstic l’obediència deguda, la passió partidària i el desconeixement de la legalitat.
La sentència del Tribunal Constitucional és discutible, com demostra la divisió dels seus votants. Però és la sentència democràticament discutida i democràticament votada pels que ho han de fer en ple exercici de les seves funcions perquè el seu mandat no s’acaba fins al dia 21. Si el perjudicat pel contingut, que és el govern, li fa una reprovació tan greu, pot ser perquè té un sentit autoritari de la seva feina o una visió monopolística de la veritat política, però també perquè es consolida un dels més seriosos problemes d’aquest país: el menyspreu del joc institucional al nivell més alt. És més: entre uns i d’altres se l’estan carregant amb una velocitat insòlita.
El sacseig a algunes institucions és tan agressiu que és possible escriure un assaig sobre com carregar-se pacíficament el sistema. Sembla un guió hiperrealista encarregat a la productora d’una sèrie. I la línia argumental és sospitosament coincident: les institucions de voladura controlada són aquelles en què el PP conserva el domini com a fruit de la majoria absoluta de Rajoy, el Consell del Poder Judicial, el Tribunal de Comptes i ara el Constitucional.
Uns exerceixen el seu poder i es resisteixen a abandonar els turons conquerits; d’altres caminen a l’assalt amb una arma de destrucció massiva que es diu descrèdit. Els efectes poden ser demolidors, valgui només un exemple: si el govern difon que en una resolució del TC hi ha motivacions polítiques –és a dir, no pas jurídiques ni constitucionals–, a veure quin català no necessàriament secessionista creu i respecta una sentència sobre autodeterminació.