La tebiesa barcelonina

Josep Pla va definir el barceloní com un personatge amable, però una mica distant; cordial, però de facilitats relatives. Segons el seu parer, no és ni fred, ni calent; és tebi. A l’últim baròmetre municipal, els barcelonins situen com a segon problema de la ciutat la gestió de l’Ajuntament, però a l’hora de valorar el Consistori un 44% ho fa positivament. En això consisteix la tebiesa dels barcelonins. Se’ns en va la indignació per la boca, però al final ens acomodem al laportià “no estamos tan mal”. El sentit crític dels barcelonins s’ha diluït. Gairebé tant com la seva autoestima. Som conscients que la ciutat ha iniciat un lent declivi, que no hi ha grans projectes de futur, que molts empresaris i alts executius se’ns en han anat a Madrid, on hi ha menys obstacles i impostos, i que la petita delinqüència ha crescut de manera

Els veïns de Barcelona consideren la gestió municipal un problema seriós

preocupant, però no sabem com revertir aquesta situació.

Barcelona ha perdut ambició. I li falta lideratge. Els ciutadans estan assistint a un caixa o faixa ideològic no només en l’urbanisme, sinó també en la concepció de la metròpolis, que només ens pot portar a la irrellevància. El PSC fa funcions de company de viatge, quan l’itinerari no ens porta enlloc.

Certament, fa el paper de policia bo davant els comissaris colauistes, però no han aconseguit convence’ls de la bondat dels projectes transformadors que els han posat sobre la taula. I molts ciutadans protesten en privat en aquestes terrasses encastellades entre blocs de formigó propis de ciutat assetjada, però, quan s’han esgargamellat al bar, tornen relaxats a casa. Quanta raó que tenia Josep Pla: els barcelonins són tebis.

Colau va arribar a l’alcaldia prometent diàleg amb les entitats, consultes amb els veïns, consens sobre el futur. Però a la seva gestió li ha faltat no només transversalitat, sinó també un projecte estimulant. Tampoc la societat civil no ha sabut convèncer-la, ni contrarestar-la. Serà per la seva tebiesa. Un altre autor rellevant com Gaziel va escriure que la burgesia ja no plantava arbres a casa, sinó arbustos. Metàfora que al·ludia, fa gairebé un segle, a la seva falta d’ambició en moments decisius.c