Atenció a les presons catalanes

Entre les prioritats de la nova consellera de Justícia de la Generalitat, Lourdes Ciuró, s’hauria d’incloure una revisió de la situació a les presons de Catalunya i una reorientació, en cas necessari, de la política penitenciària en aquells aspectes que presentin més problemes. Aquesta tasca és gairebé d’ofici per a tot nou responsable del departament, però hi ha fets que la converteixen en urgent. La mort de tres reclusos en tot just deu dies –dos suïcidis i un mort en un incendi estrany– ha pogut ser una casualitat. No se sap. Però el que és segur és que és un senyal d’alerta que cal atendre amb urgència.

Des de començament d’any s’han produït vuit suïcidis a les presons catalanes. Són els mateixos que en tot el 2019 i amb una tendència que podria superar el rècord del nefast 2020, quan onze reclusos es van llevar la vida. No pot concloure’s la qüestió pensant que el repunt dels suïcidis a les presons és normal perquè guarda relació amb l’increment que també es registra fora com a conseqüència, entre altres coses, de l’impacte de la crisi de la covid. La salut mental dels reclusos pot haver-se vist afectada per la dràstica reducció d’activitats, de la deambulació i de les visites que s’ha produït per evitar contagis de la covid i això hauria incrementat la tensió en els centres carceraris, que es tradueix en un augment de la violència.

Entre els funcionaris de presons, encarregats de la vigilància dels reclusos, hi ha un malestar creixent per la manca de personal que deriva, al seu torn, en una seguretat insuficient. La prova d’això està en l’augment de les agressions que pateixen per part dels interns. Des del 2010, segons denuncien els sindicats, no s’han convocat oposicions per cobrir les vacants i això ha provocat un augment de la interinitat del personal, amb la consegüent falta de preparació i experiència que això suposa. La primera necessitat que sorgeix, doncs, és la d’incrementar els recursos humans al cos de funcionaris de presons de Catalunya.

Els protocols de tractament dels reclusos també s’haurien de revisar per acostar posicions entre els partidaris de la línia dura per imposar la seguretat, entre els quals hi ha part dels funcionaris, i els que defensen, des dels despatxos de la Generalitat, el tractament i la rehabilitació dels interns. Des de sectors sindicals, en aquest sentit, s’adverteix que les autoritats penitenciàries catalanes no poden confondre rehabilitació amb bonisme i que han de tenir present que a les presons hi ha persones molt perilloses. La majoria de la població carcerària es comporta correctament però hi ha un percentatge irreductible que costa molt de disciplinar, als quals s’acostuma a aplicar dures mesures de càstig, com pot ser la immobilització i l’aïllament, que indueixen a la depressió i el suïcidi.

Les presons, que com a primera missió tenen la rehabilitació dels delinqüents, haurien de reforçar de manera especial els serveis mèdics de psicologia i psiquiatria perquè el percentatge de malalties mentals entre els reclusos és molt elevat. És evident, per tant, que cal millorar la detecció i seguiment de la salut mental a les presons.

Poc transcendeix a l’opinió pública, en qualsevol cas, del que passa darrere els murs de les presons, on de vegades sorgeixen també sospites de maltractaments als interns. És necessària més transparència, que garanteixi els drets humans, així com una revisió de la política penitenciària. Però també és imprescindible reforçar el diàleg i l’acord amb els que viuen els problemes en primera línia, que són els funcionaris de presons, atendre les seves reivindicacions i consensuar les millors solucions.c

L’augment dels suïcidis i de les agressions és un senyal d’alarma