Orgull i odi

El linxament salvatge de Samuel Luiz per una bandada de joves malcriats ha tocat un nervi en la nostra societat. Quan pensàvem que havíem arribat al respecte dels altres, de tots els altres, trobem l’odi com a guia de conducta. Precisament perquè en els últims temps, a través de la lluita de la comunitat LGTBI, amb la solidaritat del moviment feminista, es comença a aconseguir el reconeixement al dret de ser. No ser diferent, sinó simplement ser pel fet d’existir. Incloent-hi el matrimoni homosexual i la protecció legal i institucional contra l’assetjament en l’àmbit laboral i escolar. Això enfurisma el mascle ibèric, aquella espècie en via d’extinció, però que mor matant, emparat per instàncies polítiques i religioses fundades en el patriarcat com a forma de dominació disposat a exercir la violència.

Encara que les estadístiques són incertes, per la dificultat de les denúncies, està clar que les agressions homòfobes van en augment. El 2020 a València es van incrementar en un 25% i a Catalunya un 20%. A Barcelona el 47% de les agressions a la ciutat el 2020 van tenir com a víctimes la comunitat LGTBI. Molts conciutadans viuen en la por quotidiana de passejar per un parc o de nit, remuntant-se a la sinistra història del pecat i el càstig per sexualitat i en particular per homosexualitat. Perquè posa en qüestió aquella superioritat del mascle pel sol fet de tenir un penis. Trencant la solidaritat suposada entre els dotats de penis a partir de la qual van sotmetre les dones des de temps immemorials,

El monstre iracund de l’homofòbia continua viu, encara que es bati en lenta retirada

esculpint el seu dret de cuixa en els textos sagrats del monoteisme en la seva diversitat religiosa. I estigmatitzant l’homosexualitat com a pederàstia. Una cosa que només té base empírica en les pràctiques de l’Església catòlica, que ara combat amb valentia el papa Francesc. Una falsedat que a la nostra democràtica Europa

encara s’articula com a política d’Estat per personatges com Orbán, el líder hongarès, maculant l’herència d’una cultura meravellosa.

Però hi ha un canvi profund. El fet de posar en qüestió la vella masculinitat, mentre encara balbuceja la nova, sorgeix de la resistència del moviment LGTBI, simbolitzat en la revolta contra l’assetjament policial al bar Stonewall de Nova York fa mig segle. I en altres indrets del planeta. Jo vaig estar el novembre del 1978 a San Francisco, a l’enterrament de Harvey Milk, el líder de la naixent comunitat gai elegit regidor i assassinat, juntament amb l’alcalde, per un altre regidor, expolicia, que va declarar que s’avergonyia davant els seus fills de treballar amb un gai. Vaig sentir l’energia que anunciava el futur orgull, celebració de lluita i festa, cant a la vida. Però el monstre iracund de l’homofòbia continua viu, encara que es bati en lenta retirada. I els seus espeternecs seran cada vegada més violents. Per això cal redoblar els nostres esforços, des de les institucions i des de la societat, en defensa del més bonic i fonamental: el dret d’estimar a qui volguem.c