La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Magic hour’ a Peralada
El Ballet Béjart eleva la nit estival amb el seu homenatge a les víctimes d’una pandèmia
Hi va haver una mena de màgia ahir a la nit en la inauguració del Festival Castell de Peralada. La mateixa que invocava la veu de Freddie Mercury quan fa dècades entonava amb la seva característica empenta It’s a kind of magic. La cita empordanesa amb les arts escèniques recuperava el contacte amb el públic presencial amb un triple homenatge: l’homenatge a la vida i a les víctimes de tota pandèmia que és el Ballet for life de Maurice Béjart. I d’altra banda, la celebració de la dansa i els seus artistes, la passió dels quals els porta a una de les existències més sacrificades, i potser més desconegudes. Què en sabem de la dura vida dels ballarins?
Probablement de la missa la meitat, però la d’ahir, com a funció inaugural de la 35a edició del festival, va ser molt il·lustrativa del seu afany per traslladar l’aura artística i vibrant de personatges com el mateix Mercury o Jorge Donn, el ballarí estrella de Béjart, que va morir de sida a la mateixa edat que el líder de la banda britànica: als 45 anys.
“Excuse me Brian for stopping your music, but now it must be heaven for everyone” (Disculpa Brian [May] per interrompre la teva música, però ara hi ha d’haver cel per a tothom). La frase l’exclama a l’escenari Julien Favreau, ballarí de gran personalitat i una de les figures principals de la companyia Ballet Béjart, just abans que soni Heaven for everyone.
Amb la seva vis més sardònica i elèctrica, Favreau oficia d’alter ego de Mercury en aquest ballet, una coreografia que reprodueix els anhels i les il·lusions d’una joventut brutalment truncada als anys vuitanta per la pandèmia de la sida. Però també hi apareixen la veterana catalana Elisabet Ros i aquest escarit Fabrice Gallarrague que té el domini de l’slow tempo a l’hora de mantenir la intensitat del moment. Un ballarí que és també alter ego de Gil Roman, el coreògraf francès que va agafar les regnes de la companyia quan va morir Béjart el 2007. Una herència envejable però també un repte majúscul, ja que només ell sap a quina pressió se sotmet per mantenir viu el llegat sense abaixar el llistó.
Va caure la nit però no l’ànim als jardins del Castell de Peralada. La devoció i la total entrega d’aquests ballarins a l’hora de performar la que és una de les peces més icòniques de Béjart, un ballet dinàmic i ple d’entusiasme va córrer per la platea com una juganera brisa estival, encomanant frenesí, espantant les il·lusions perdudes per finalment topar de cara amb la inefable visita de la mort.
De l’humor de Groucho Marx a la candidesa del music hall que agradava tant a Freddie Mercury –Seaside rendevouz–, del seu impetuós desig sexual combinat amb el caràcter eteri i lacònic de la música de Mozart..., el carrusel d’emocions és complet en aquesta Presbytère n’a rien perdude son charme, ni le jardin de son éclat (títol alternatiu de la peça que Béjart va prendre de Gaston Leroux, i la traducció de la qual seria “El presbiteri no ha perdut un bri d’encant, ni el jardí la brillantor”).
L’habilitat per ballar el rock amb un llenguatge contemporani i sobre les sabatilles de punta va deixar aclaparat el públic neòfit. La cita de Peralada –que ahir era the place to be –vaconvocar representants del Govern i del Govern central: al servei d’aquesta idea de continuar endavant recordant als morts per la covid, i també de reivindicar la població homosexual que fa quatre dècades va ser abandonada a la seva sort i castigada per l’homofòbia. Hi va anar en representació política la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, i la consellera de Cultura, Natàlia Garriga.
I mentre el conseller de Salut,
Nova Orleans, Tànger, Haití, Nova York, Espanya amb tren... La mirada de Truman Capote canvia qualsevol paisatge per on va passar. Color local (Elba) ens permet seguir-lo. En aquest primer llibre de cròniques una jove Capote ens porta per llocs on va viure, va gaudir i va patir.