La Vanguardia (Català-1ª edició)
Camarena i Sierra: festival de bel canto al Liceu
El públic ovaciona l’estrena de ‘Lucia di Lammermoor’
Un festival de bel canto va prendre el Liceu ahir a la nit. Javier Camarena i Nadine Sierra van protagonitzar incansables l’exigent Lucia di Lammermoor, de Donizetti, en el qual fins i tot en algun instant va arribar a semblar una competició de veus. Angelical, clara, pura, bellíssima la d’ella. Terrenal i poderosa la d’ell, un raig capaç d’eclipsar la caiguda d’una bomba quan arrenca. Els aplaudiments van ser continus durant la funció i especialment al final, amb part del públic dret i nombrosos bravos. Tot l’equip va ser molt aplaudit, des del cor i la seva directora sortint, Conxita Garcia, fins al director musical, Giacomo Sagripanti, per a una orquestra que va funcionar a la perfecció.
L’única que es va endur, com mana la tradició de les estrenes del coliseu de la Rambla, alguna tímida esbroncada, va ser Barbara Wysocka, la directora escènica, per una proposta atrevida –l’ha ambientada als EUA de Kennedy– que, si bé no queda clar que afegís res substancial al transcurs de la història, sens dubte no li va proporcionar imatges boniques, algunes per fantasmagòriques –està ambientada a la còpia d’un saló de ball de Detroit en ruïnes–, d’altres per sorprenents –veure Javier Camarena entrant a l’escenari amb jupa de cuir marró sobre un llarg Cadillac com si fos James Dean– i, en fi, d’altres perquè permetien per a la sagnant festa de casaments un recital d’elegants vestits dels seixanta a l’estil de Jackie Kennedy i fins i tot de Marilyn.
Wysocka volia mostrar en la posada en escena un temps proper en què l’opressió de la dona pogués causar efectes com els de l’obra de Donizetti: que hi pogués haver una Lucia obligada pel seu germà a casar-se per salvar ell mateix la seva posició i potser la vida. Una dona sacrificada que finalment explota en un rapte de bogeria sagnant la nit de noces amb el seu forçat marit, un rapte que Wysocka veu com un moment de llibertat, l’única manera com la Lucia la pot aconseguir.
I el moment més proper li han semblat els EUA dels seixanta.
Probablement n’hi havia de més pròxims, però en tot cas la casa encantada en què ha ambientat la peça i que serveix d’oficina, casa o saló de festes, i on sembla que es barregen passat, present i futur crea uns ecos fantasmagòrics suggeridors per a aquesta peça que evoca amb profusió Romeu i Julieta: ella és una Ashton i el seu amor, l’Edgardo, el fabulós Camarena, un Ravenswood, famílies escoceses rivals fins i tot en la religió enmig de les lluites de poder règies.
I pel poder l’amor serà laminat. I la Lucia explotarà. I ahir a la nit a la jove soprano dels Estats Units Nadine Sierra li va sortir brodada la llarga escena de l’explosió i la bogeria, vestida amb un vestit de lluentons blancs que en comptes de servir-li per cantar a Kennedy com la Marilyn li va servir per mostrar la dolça i asserena felicitat pel somni, impossible, de reunir-se amb el seu estimat. Un Camarena que en el seu corresponent adeu canta que si van ser separats a la terra, els uneixi el cel. I ho fa amb una veu que indica que el cel és a la vora.
El tenor i la soprano van oferir un recital de veus que en algun moment va vorejar la competició