La Vanguardia (Català-1ª edició)
Weerasethakul, Swinton i el pes del passat que sedueix a Canes
El tailandès busca la segona Palma d’Or amb ‘Memoria’
En l’atrafegament diari que suposa seguir la intensa programació del Festival de Canes i no oblidar demanar cita per al test de saliva pertinent, ahir es va colar a la pantalla gran una pel·lícula que ens insta directament a abaixar les revolucions, a mirar fixament paisatges bonics i a deixar-nos seduir pel silenci més absolut. I no podia ser amb cap altre director que no fos el tailandès Apichatpong Weerasethakul –guanyador de la Palma d’Or el 2010 amb L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors –iel seu cinema contemplatiu, misteriós i poètic, immortalitzat en llargs plans fixos. A Memoria fa tàndem amb l’omnipresent Tilda Swinton per viatjar a Colòmbia i rodar en anglès i espanyol una història que conjuga passat i present en un terreny que sobrevola fins i tot la ciència-ficció. La pel·lícula pot descol·locar qui no estigui habituat a aquest tipus de slow cinema en què sembla que no passa res i passa de tot. El realitzador va decidir rodar a Colòmbia per un viatge que hi va fer el 2017. “Vaig sentir emocions increïbles, va ser una cosa molt física”. I no hi va voler atorgar connotacions polítiques. “No soc un director polític; el meu cinema va sobre mirar i compartir sentiments”, va assenyalar Weerasethakul, que ahir feia 51 anys. I a l’espectador, res de donar-li explicacions.
La Jessica, el personatge de Swinton, es dedica a vendre orquídies, i una nit la trasbalsa un soroll estrany. Des d’aleshores és incapaç de dormir. Només ella sent aquest so, que defineix com “una bola de formigó que pica contra una paret metàl·lica envoltada d’aigua de mar”. En l’intent de trobar l’origen d’aquest malestar, i conscient de la seva solitud, coneix un enginyer de so, una arqueòloga que estudia restes humanes descobertes dins d’un túnel en construcció i entaularà conversa al mig de la selva amb un home que escata peix que l’ajudarà a convertir-se en antena de records i patiments del passat. Per l’actriu britànica, que parla una mica d’espanyol al film, el fet de ser en un país estranger on no entenia l’idioma va ser “sorprenentment alliberador”. I per la llibertat lluiten també els joves combatius de Haut et fort, on el francomarroquí Nabil Ayouch recorre a una experiència autobiogràfica per crear una obra musical, política i social amb el rap i el hip-hop com a bandera. La cinta està ambientada en un centre cultural de Casablanca que va posar en marxa el director i compta amb actors no professionals. “El hip-hop és un mitjà d’expressió per acompanyar els grans canvis”, va afirmar. Una història de reivindicació i molt ritme que segurament despertarà l’interès de Spike Lee com a president del jurat. A veure què ofereix avui el palmarès. Sense una clara preferida entre la crítica, tot és possible.c