La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Llegir i escriure, en el món antic, era per als esclaus”
Escriptor, autor de ‘Lo pasado no es un sueño’
La senzillesa i la humanitat són les dues característiques sobre les quals s’erigeix la vida i obra de Theodor Kallifatides. Escriptor nascut a Grècia, va emigrar a Suècia amb 26 anys i es va llicenciar en Filosofia, ha publicat més de 40 llibres (Otra vida por vivir o Madre e hijos, entre d’altres), ha traduït del suec al grec grans autors i ha rebut valuosos guardons.
Va escriure durant 50 anys en el seu idioma adoptat, el suec, fins que una pulsió i un viatge li van retornar la seva llengua: el grec. Continua sent, amb 83 anys, aquell nen que va construir la seva vida en un país que no era el seu i després, finalment, va poder tancar el cercle.
Proposa de tornar a les arrels, com ens explica a Lo pasado no es un sueño (Galaxia Gutenberg). “Principis de primavera, 1946. Tinc 8 anys quan el meu avi em va agafar de la mà i no la va deixar anar fins que vam trobar els meus pares a Atenes...”.
Quin sentiment va experimentar quan va tornar a Grècia després de tantes dècades? Vaig experimentar diverses coses. Primer, que era “a casa”. Després, de sobte, vaig entendre tota la bellesa de la meva llengua materna. Tremolava! Vaig lamentar haver passat tants anys sense escriure en grec...
Al llibre vostè explica que a la seva família no entenien bé la vocació de l’escriptor.
Això té una llarga tradició social. Llegir i escriure, en el món antic, en l’antiguitat grega, era per als esclaus. Consideraven que llegir, és a dir, estar pendent del que deien d’altres, era de febles, deixar-se portar. Per què jo m’he de sotmetre al que pensa un altre? Llegir era claudicar en lloc de ser un ciutadà lliure que no es deixés influir per res.
En canvi, per a un esclau...
Ja estava bé que continués les directrius... De l’educació dels nens se n’encarregaven els esclaus. No eren els pares i les mares els que educaven. També els escribes funcionaven d’aquesta mateixa manera.
Se sent l’exiliat que no pertany a enlloc?
Sap? Hi ha una imatge que em persegueix: jo amb la meva mare, en un balcó de casa. Aquesta era la meva pàtria! El lloc de la tendresa, de la felicitat, de l’humor. Aquest que porto és el seu anell. Anys després he trobat una certa pau semblant a això en una caseta que tenim en una illeta de Suècia.
Des de la talaia dels 83 anys, quina lliçó principal diria que li ha donat la vida?
Viu el que suporti la teva ànima, no busquis agradar-te a tu mateix sinó als altres, i mantén-te saludable. Al final, la meva mare tenia raó.c