Frases cèlebres

Sempre he tingut una devoció especial per les frases cèlebres de futbolistes, entrenadors i directius. Les col·lecciono amb la mateixa fascinació que Alan Lomax enregistrava cançons per tot el món o que Joan Amades recollia tradicions populars a la Catalunya de la primera meitat del segle XX. No em vanto de ser el primer que ho fa, esclar, ni seré l’últim de fer-ho. Carlos Toro, amb qui comparteixo la peculiaritat de reunir tres afanys irreconciliables (politòleg de formació, periodista esportiu i compositor de cançons), té un volum meravellós dedicat al tema: Anécdotas del fútbol. Frases e historias divertidas del mundo del balón (La Esfera de los Libros, 2004). Us el recomano amb fervor. Sempre que el torno a obrir –allà on s’entreté a analitzar la granítica sentència de Vujadin Boskov, “Futbol és futbol”, per exemple– sé que no trigaré gaire a esclafir de riure.

Ben al contrari que les citacions cultes d’escriptors, filòsofs o altres figures intel·lectuals, que per tal de produir-les hi han estat donant voltes en la intimitat concentrada dels seus escriptoris, les frases cèlebres del món del futbol normalment són el producte d’un intercanvi improvisat entre un periodista atrafegat i l’autor de la frase. Per a un gaudi més gran de l’oient, o del lector que les recupera fora de context, qui les pronuncia no acostuma a tenir una gran facilitat de paraula,

Signades per Florentino Pérez, que malparla de tots els herois, revifaran l’humor de qualsevol culer

s’ajuda de dites, tòpics o frases fetes, sovint mal enteses, i, sobretot, tendeix a trobar-se en situacions emocionals extremes: encara rebufa després de jugar un partit, per exemple, o s’encara tens amb els “amics de la premsa”, o es desempallega de la pressió ambiental acumulada traient pit després d’un fitxatge complicat.

Les millors conserven la cridòria recent dels estadis, el frenesí de passadissos i vestidors, després del partit, i la cega autocomplaença de qui parla sovint davant dels focus o de gent més jove, a qui ha de convèncer. Sí, el gènere li atorga un lloc preeminent a la fanfarroneria, i a l’excés exacte de testosterona que fa sonora i inevitable la patacada. George Best deia que Gascoigne no li arribava ni als cordons de la botella, i acte seguit va morir, amb només 59 anys, després d’un trasplantament de fetge...

En fi, tot això per dir-vos que els caçadors de frases no hem parat, aquesta setmana. Recollides de manera clandestina per José Antonio Abellán, l’antic presentador de Tocata, no tenen la substància ni la qualitat musical d’altres joies de la col·lecció. Però, signades pel president del Real Madrid, que malparla de tots els herois de la seva història recent (“Guti és un penques i està com una cabra”), revifaran l’humor de qualsevol culer fins al dia del judici final.