Una mirada econòmica

En algun moment, l’entrada d’Iceta al Govern espanyol donava certa expectativa d’impuls des del Ministeri de Administracions Territorials a que s’acabés produint alguna proposta de millora de finançament que revifi les parts de l’Estatut que el Constitucional no va malmetre o a partir del que en el seu dia configurava el pacte fiscal solidari. Amb els canvis polítics d’aquest cap de setmana s’esvaeix aquell bri d’esperança amb el pas d’Iceta a Cultura i Esports. Es neutralitza probablement un agent que en la seva intervenció seria vist com a de part, invalidant així qualsevol proposta del president Sánchez, tal és la reticència anticatalana.

Un altre àmbit en el qual els canvis polítics es poden veure amb preocupació és el relatiu als Fons Next Generation que s’haurien ja de començar a concretar després de l’estiu. Els canvis ministerials recents és probable que no hi ajudin. Els traspassos de poder de Redondo a López, la presència de nous ministres de Presidència, de Ciència i Tecnologia, Cultura, i d’Infraestructures no crec que ajudin a la millor realització d’aquells fons. La materialització d’aquests projectes vol maduració, estabilitat, coordinació i lideratge, aspectes que poden quedar desvirtuats amb els canvis esmentats. Els nomenaments recentment fets aprofundeixen en la idea de gènere –ja d’una manera més que notable– i de les sensibilitats territorials. Perden valor aparentment els coneixements previs, les trajectòries professionals, la independència de pensament, l’experiència en els àmbits proposats, l’emprenedoria o el coneixement tècnic. Repasseu, si no, els currículums del nou Govern de l’Estat en un moment en què caldria la millor expertise per projectar i executar els fons europeus que se’ns posen a disposició de manera prou graciable. Aquesta manera de fer afavoreix els quadres del sottogoverno en la mesura en què es mantenen en la obediència partidista; quadres que passen sovint així a poder definir fins i tot el què de les actuacions, des del seu coneixement del com es procedeix des de l’administració. I quan aquest no és el cas –les obediències no estan garantides–, es pot produir una mena de tornar a començar, del qual en poden resultar mesos d’inacció o de paràlisi.

Finalment, a Catalunya veiem ara l’efecte del moviment de titularitats per una intercanvi estricte de conselleries, i com això sovint arriba als graons inferiors de càrrecs amb més profunditat del que seria raonable. Col·locació i recol·locació de peons a funcions diferents com si tothom servís igualment per a tot.

Tot plegat, sense haver de recórrer a allò del govern dels millors, sembla que hi ha d’haver espai a alternatives més raonables per encaixar millor els canvis polítics amb els projectes econòmics i empresarials.

Sembla que hi ha d’haver espai a alternatives més raonables pel millor encaix dels canvis polítics