Un economista que enteníem tots

Ens ha deixat José María Gay de Liébana i Saludas, una persona especial, amic de l’ànima, ésser humà excepcional, comunicador inigualable i professor vocacional, amb un amor per ensenyar que va anar molt més enllà dels alumnes, que van tenir la sort de gaudir del seu magisteri universitari, que inclou els milers de persones que cada dia seguien els seus vídeos sobre temes d’economia a La Vanguardia ,oelsque gaudien amb les seves intervencions, sempre encertades, procedents, clares i a l’abast de qualsevol públic, en múltiples mitjans, que li van fer guanyar una merescuda aurèola de savi pròxim i accessible.

Se n’ha anat, a més, un gran acadèmic, una persona que, des del seu ingrés com a membre numerari en la Reial Acadèmia Europea de Doctors l’any 2014, va ser una referència constant en les activitats de la nostra institució. Els seus discursos de resposta a l’ingrés d’altres col·legues seran recordats sempre, per l’entonació, amb la seva característica veu de baríton, i per la precisió, mai exempta d’emoció, amb què donava la benvinguda als nous acadèmics.

El llegat d’en José María és una crida a les noves generacions que es pot arribar a ser un professional tan excels com era ell si s’hi posa la seva tenacitat, el seu coratge, la seva vocació, les seves hores de dedicació a l’estudi i sobretot la seva bonhomia.

Era una persona meravellosa, amic dels seus amics, lleial, entregat i disposat sempre a ajudar, carregant d’hipèrboles afectuoses els assoliments de

President de la Reial Acadèmia Europea de Doctors qualsevol dels seus col·legues i oferint sempre el millor de la seva gran saviesa per a qualsevol que li requerís l’opinió sobre un tema amb el seu gran somriure i la seva inigualable empatia personal.

En José María era, vocacionalment, un divulgador científic. Un gran comunicador i un consumat escriptor. Deixa al darrere un bon nombre de llibres, els dos últims, vinculats a la Reial Acadèmia; un, Reptes Vitals per a una nova era, publicat a finals d’abril del 2021 en què va col·laborar amb l’entusiasme que sempre posava en tot, amb altres acadèmics i personalitats internacionals amb les seves reflexions sobre els reptes econòmics a què ens enfrontem, i un altre, La gran pausa. Gramàtica d’una pandèmia, en el qual va escriure una de les més lúcides reflexions que s’han fet en aquests temps sobre les conseqüències de la pandèmia en l’economia espanyola i europea.

Però si hi ha un aspecte del qual presumia i era un apassionat defensor va ser de la seva militància com a aficionat i soci del Reial Club Deportiu Espanyol. Encara recordo, fa uns quants anys, quan la malaltia que se l’ha acabat emportant del nostre costat va aflorar, va córrer el rumor que estava molt greu i ell, amb el seu humor sorneguer, va tranquil·litzar els seus fidels seguidors i amics dient que “no pensava morir-se mentre el RCD Espanyol no guanyés la Champions”. Lamentablement el seu desig no ha pogut complir-se, però espero que, si algun dia això succeeix, el club dels seus amors ho recordi d’una manera especial, igual com estic segur el recordaran els seus amics del Reial Club de Tennis Barcelona i els seus companys del golf.

Al José María li agradava gaudir de la vida, dels amics, de les seves caminades per la Cerdanya i de la bona taula (va ser notòria la seva investidura al Sereníssim Capítol del Vi) i li agradava sobretot ajudar i col·laborar en les coses que se li demanaven.

Una menció especial mereix, en aquest relat emocionat d’un amic, la seva esposa Memé. I el seu fill Pepe.

Durant més de 40 anys junts, van formar una parella exemplar, en la qual la María de las Mercedes, Memé, va ser al seu costat, personalment i professionalment, ajudant-lo i animant-lo en les seves múltiples activitats. Ella ha estat el seu gran suport i la força que no li va faltar mai per poder culminar amb èxit els seus molt diversos reptes. La seva enteresa i dedicació fins al final ha estat per a tots nosaltres un exemple d’abnegació i de fortalesa.

El seu fill Pepe, alegria de la vida de tots dos, que va optar per no seguir els passos professionals del seu pare, ha destacat amb una prometedora carrera com a cineasta i que, malgrat la tristesa de la pèrdua, podrà sentir-se orgullós del pare que va tenir, que el va estimar amb bogeria i de qui va rebre suport en totes les iniciatives.

I vull acabar aquest encàrrec, que ell em va fer el passat 7 de juliol, i que ha estat el més dur emocionalment que he rebut a la vida, amb el record de les meves últimes converses amb el José María, per la seva enteresa davant el final pròxim, malgrat la seva lluita incansable i valenta per intentar evitar-lo, però amb la serena acceptació que el cicle de

Era un divulgador científic, un gran comunicador i un consumat escriptor

la seva vida arribava a la fi. El dia que li van donar l’extremunció em va demanar que, com a últim desig, escrigués aquest obituari. Ho faig malgrat que les llàgrimes dificulten aquesta tasca, no només perquè se me n’ha anat un amic, un germà, un mestre, sinó perquè crec que el món és una mica més trist i el coneixement i la raó es queden una mica més orfes davant la pèrdua d’un ésser humà excepcional al qual estic segur que la història recordarà com el que va ser. Un gran home.

Descansa en pau, estimat José María.