La vida d’ells

Una colla de turistes joves dina en un dels restaurants dels pòrtics de la Boqueria, la taula és a fora, davant de la porta de l’establiment. Deuen buscar el que les guies d’antany anomenaven “el color local”. El mercat de la Boqueria és i no és ja el mercat de la Boqueria, perquè el color local ha esdevingut el turisme que es replica a ell mateix, en un bucle infinit que aprima la realitat i la transforma en vapor de res. Són dues noies i quatre nois, els observo des de mitja distància. Els acaben de servir la beguda i uns entrants.

Tots, menys un dels nois, porten a la mà el respectiu smartphone. Es fan selfies i fotos que no són selfies, i es treballen l’enquadrament a consciència. Des d’on els veig, puc comprovar que el repte principal del seu esbarjo és aconseguir que, dins la foto, hi surti la copa de sangria i, tal vegada, un cantó del plat. El més important, però, és que hi surti el rostre de qui captura aquella imatge per penjar-la a les xarxes, cosa que es produeix

El color local ha esdevingut el turisme que es replica a ell mateix

immediatament. Ho sé perquè el grup comenta, breument, els resultats un cop són fets públics a Instagram –intueixo– i xarxes similars. Com que faig temps mentre espero una gent per dinar i em fascina l’espectacle de la criatura humana, constato que durant mitja hora llarga la colla de turistes no fa altra cosa que engreixar les xarxes amb fotos de la seva –anava a escriure– experiència. Però no: són imatges sense cap experiència, buides. Encara no han tastat res dels plats, han begut molt poc, no han prestat cap atenció al lloc on són i, el que més m’inquieta, gairebé no parlen entre ells. Intercanvien alguna frase sobre les selfies que van parint i poca cosa més.

De cop i volta, davant d’aquest retall de vida contemporània, m’he sentit com un extraterrestre, un fantasma, un visitant d’una altra època. He tingut ganes de plorar i de riure alhora. I he celebrat, secretament, que la vida d’ells no és la meva. Encara.c