Peter Pan vol fer-se gran

Un dia, Peter Pan va voler fer-se gran. S’havia cansat de confondre la diversió amb la llibertat, o potser simplement es va cansar i punt, perquè estar sempre de festa és esgotador. Va decidir posar-hi seny. Cercà una feina que no va trobar, cercà un pis que no es va poder pagar. I mentrestant, es quedà temporalment a ca na Wendy, que, tot i ser acollidora i comprensiva, ja no tenia cap interès en ell. El veia com una criatura immadura, egoista narcisista; si hagués volgut una persona així en la seva vida, hauria tengut fills.

A Tinder, totes eren com na Campaneta; no buscaven res seriós amb en Peter. O, bé, potser és que no podien prendre’s seriosament algú que els promet que les farà volar si pensen en quelcom encantador. Però mira Richard Branson, que s’ha picat amb Jeff Bezos en la conquesta turística espacial!, exclama ell per convèncer-les. ¿I què?, contesten elles: “Malgrat tenir la síndrome que

El sistema té l’objectiu d’aconseguir que, quan ja no siguem joves, encara ens hi sentim

porta el teu nom, hi ha una petita diferència, i és que són multimilionaris”. Ell torna derrotat. “No em vol ningú, però tothom vol ser com jo”, li diu a na Wendy, “fins i tot el president d’un país tocat per la sequera assegura en plena crisi climàtica que una mitjana al punt és imbatible, i va i les xarxes s’omplen de fotos de carn; ¿no et recorda les meves batalles ximpletes contra els pirates?”.

Ella el consola i li acarona el cap: “Ai, Peter, vares convertir una mancança en un motiu d’orgull, que ara tothom enarbora com si els assumptes més seriosos també fossin un joc”. El joc del repte, el de l’aposta, el de l’escapisme, el del “doncs jo més”; el dels capricis que mantenen el sistema. Un sistema que té per objectiu aconseguir que, quan ja no siguem joves, encara ens hi sentim, perquè en cap cas exigim el que exigeix la maduresa. Per això la pinten avorrida i poc desitjable, la maduresa. Per això ens infantilitzam els uns als altres. Ens entretenim amb les joguines que ens han donat, en una realitat pròpia del País de Mai Més.

Peter Pan vol assumir responsabilitats per demostrar del que és capaç. Està convençut que créixer serà una gran aventura. Per això li agradaria centrar-se una mica, que el tractassin com a un adult. Però ningú no li dona ni la confiança ni els recursos. És més fàcil culpar-lo de tot, fer callar el nen, encara que no hagi fet res mal fet.c