La Vanguardia (Català-1ª edició)
Caminar junts com a Església
Teòleg. Cristianisme i Justícia
L’Església no és una democràcia”: poques frases s’han dit que siguin, alhora, més veritables i més herètiques que aquesta. S’hi mostra l’ambigüitat de tot llenguatge.
L’Església no és una democràcia perquè el poble no hi té la paraula última i definitiva: l’Església està sotmesa a la Paraula i a la revelació de Déu, a la voluntat d’Aquell que és el Senyor de tot i de tothom.
Però que l’Església no sigui una democràcia no vol dir que sigui una monarquia absoluta. I aquest és el sentit herètic que donen a aquesta frase els que s’hi refereixen. Les dues paraules que defineixen l’Església són la koinonia i la sinodalitat. La primera significa comunió en l’ésser, la segona significa comunió en el caminar, i, per tant, en l’obrar.
Koinonia (de koinós: comú) és una paraula germana del comunisme. Per això no és estrany que als clergues més autèntics (des d’Hélder Câmara a monsenyor Romero i Francesc) se’ls acusi de comunistes. I, tot i això, hi ha una diferència important: el comunisme és una comunió imposada per força i des de fora. Per tant, és una comunió falsejada. La koinonia és una comunió buscada lliurement (i dificultosament) per tots i des de dins. Així doncs, la koinonia és el comunisme veritable.
I curiosament el que molesta els que qualifiquen de comunistes alguns cristians no és l’autoritarisme d’aquests primers (que no n’hi ha hagut mai), sinó la seva pretensió de comunió total. Critiquen perquè ells pateixen una mena d’autisme (individual o grupal) que els fa tornar autoritaris quan manen i rebels quan han d’obeir.
El Vaticà II va insistir molt en l’Església com a comunió.
Per tant, és lògic que ara es parli i es lluiti per la sinodalitat a l’Església: que la comunió en l’ésser es desplegui en la comunió en el fer.
I és sobre aquesta sinodalitat que m’agradaria fer una advertència important. La sinodalitat no vol dir que les coses hagin de ser més fàcils i més còmodes per a nosaltres; al contrari. Seran més àrdues i més difícils. Sinodalitat significa que l’Església serà més conforme a la voluntat de Déu, que és “comunió infinita”.
Una advertència semblant ens l’ha donada a tots els espanyols la democràcia: quan la reclamàvem en temps de Franco molts pensaven que així tot seria més còmode. I ha resultat que no: per això ens estem barallant constantment, incapaços de conviure i desenganyats de la democràcia.
Compte, doncs, amb la sinodalitat. Benvinguda sigui per fi, però només si estem disposats a pagar-ne el preu. En comunitats de tres o quatre persones és fàcil actuar junts. En una comunitat de més de mil milions no es farà mai plenament la voluntat pròpia.
Una altra vegada vaig escriure que el gran miracle de la democràcia és que ens ensenya a perdre. Amb la sinodalitat eclesial passarà això mateix. Però la gràcia (i el més sorprenent) de la comunió és que pots perdre i continuar content. Com també pots guanyar alguna vegada i no per això sentir-te superior a ningú.
Això em recorda una anècdota que vaig viure al nord de Nicaragua (ja no sé si era Ocotal o Estelí) el 1980, durant aquella magnífica campanya d’alfabetització. Un nano m’explicava entusiasmat com seria de bonic el futur de Nicaragua i les meravelles que es durien a terme. De tant en tant jo l’intentava advertir que les coses podrien no ser tan fàcils: els EUA tenien molt de poder, podrien sobrevenir bloquejos, la Contra s’estava armant, els nou comandants (tan units durant la guerra) ara es podrien barallar... Fins que va arribar un moment que el pobre nano va interrompre la conversa i em va dir, mig cridant: “Vos sos un matizón”. Vam riure i després vam quedar tan amics. Però últimament me n’he recordat i m’he preguntat què se’n deu haver fet d’ell, ara que ja deu tenir uns 57 anys. M’agradaria molt tornar a contactar-hi. Però seria un miracle que llegís aquestes línies i recordés l’anècdota.
En tot cas: la sinodalitat serà difícil. No n’esperem avantatges propis, sinó més glòria de Déu.
Les dues paraules que defineixen l’Església són la ‘koinonia’ i la ‘sinodalitat’