L’Executiu prepara els criteris de la reforma del finançament autonòmic

que, en paraules de Castells, “estava per sobre dels millors resultats que objectivament es poguessin esperar”. El titular d’Economia havia negociat amb els vicepresidents del gabinet de José Luis Rodríguez Zapatero i havia obtingut un resultat que millorava l’anterior sistema, però que tampoc no va trigar a demostrar-se insuficient.

És, més o menys, el que ha passat en totes les etapes per les quals ha passat el finançament autonòmic des que el 1979 es va aprovar el primer Estatut. Allà va començar, en renunciar al concert econòmic que sí que va tenir el País Basc, la batalla pel control de les finances públiques de Catalunya entre els governs català i espanyol que avui encara dura. Una pugna que, amb la implantació de la fórmula del cafè per a tothom el 1980 a través de la llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), va passar per episodis com el de la cessió d’un 15% de l’IRPF el 1993 o d’un 30% el 1996 que es van resoldre d’acord amb els pactes de CiU primer amb el PSOE i després amb el PP i sempre censurats pel partit espanyol que a cada moment estigués a l’oposició. El percentatge de participació de les autonomies en l’IRPF va quedar finalment fixat el 2009 en un 50%, així com en el cas de l’IVA, mentre que en el dels impostos especials va ascendir a un 58%.

Així és com està la situació avui. I ara la incògnita és veure quan i amb quines condicions es concreta la nova reforma i saber quin serà aquesta vegada el paper que té la Generalitat, si és que pensa tornar a tenir-ne cap. De moment, les fonts de la conselleria responsable de l’eventual negociació, la d’Economia, consultades per La Vanguardia es limiten a assenyalar que “decidirem què fem quan es convoqui la revisió i en funció de com es convoqui i de què es posi a sobre la taula”.

Tocarà esperar, però el que és segur és que el Govern no prendrà la iniciativa com feia en l’època de Jordi Pujol.c

L’actual model es va aprovar dotze anys enrere, el 2009, i hauria d’haver-se canviat fa temps