La llotja del Madrid

El futbol va perdre la innocència quan es va convertir en negoci aclaparador. Els primers milionaris futbolers, com Berlusconi o Abramóvitx sabien que una llotja presidencial val més que mil despatxos. De la mateixa forma que aquells yuppies triomfants dels noranta adquirien agències de models com a tapadora, ells es transformaven en senyors de la guerra, regint-se per uns codis de l’honor i la victòria creats per popularitzar la imatge i multiplicar les arques.

Cruyff va advertir al seu dia sobre com de nociu era el que va denominar “l’entorn del jugador”, on caben famílies dependents, agents i, sobretot, els clubs. I és que l’èxit no només depèn de la professionalitat de l’esportista, sinó de l’astúcia per evitar el verí que estenen els qui especulen amb l’avidesa d’Oncle Garrepa.

Els àudios filtrats de Florentino Pérez demostren que el mite de la seva llotja, més anhelat per mendicants d’alts vols que qualsevol ministeri, era cert. Ningú no tenia dubte

Els àudios de Florentino mostren que el mite de la seva llotja era cert

de la seva influència i companyonatge en alguns mitjans, però escandalitza la hipocresia sobre la qual reposa el relat comprat per l’afició. No és que aquesta demandi gaire modèstia, elegància ni fair play per part del seu poderós president, però ara és testimoni incòmode de l’àmplia bretxa entre el que callava en públic i deia en privat.

Aquella facilitat tan pròpia d’algú que sembla afligit de la síndrome de Tourette –associat a l’exclamació de paraules obscenes i comentaris socialment inapropiats– despulla la impostura de qui afirma: “Jo tinc un concepte horrible dels jugadors, ho sento, horrible, horrible”. En la seva tirallonga d’insults hi ha curts, gamarussos, anormals, ninots, penques, fills de puta, i estafes, com Casillas i Raúl. Si tant menyspreu li mereixen els que encarnen “els valors i principis essencials en el codi sagrat del madridisme”, com va dir al seu dia del davanter, què fa encara a la llotja del Bernabeu?c