Vida i mort en bicicleta

La vida i mort d’una bicicleta com a metàfora de nosaltres mateixos. Això és el que va saber explicar la italiana Inès Cagnati en un dels seus llibres. De família d’immigrants italians, filla d’agricultors, va créixer al sud-oest de França i la seva infantesa en un entorn rural la va marcar.

El que et passi pel cap anant amb bicicleta sense fre, travessant camps de gira-sols un estiu que fustiga, quan el vent bufeteja però t’és igual, fins i tot t’agrada, no ho oblidaràs fàcilment.

Amb els canvis de poltrona, em preocupa el futur de la paradeta més surrealista que, fins ara, hi ha hagut. Penjant del Ministeri de Transport de José Luis Ábalos el nyap es deia així: “Oficina Espanyola de la Bicicleta”.

En sabíem poc (o molt alguns), però la meva ment selectiva va retenir només el sou del director de l’esmentada oficina que seria, més o menys, com el del xiringuito de Toni Cantó amb l’Oficina del Español: 75.000 euros anuals. Pagats, per descomptat, per tots els espanyolets. “Españolito que vienes / al mundo te guarde

Dios / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”, així continuem?

Creada per fer-nos entendre que sense bicicleta no hi ha vida sostenible, la lluent oficina semblava la prioritat principal del personal. No caprici, necessitat. Fins i tot des del Congrés dels Diputats es va pressionar l’Executiu, encara que del nombre d’endollats i amiguets que acolliria no se’n va dir res.

De moment i en directe, sense bicicleta no hi ha estiu.

Recupero ara l’acabada de publicar El día de asueto (Errata Naturae) de Cagnati, una delícia que resumeix les peripècies i temors de la Galla, que no encaixa en el món civilitzat de les seves companyes. Sent el desig de tornar a casa per veure la seva mare i puja a la vella bicicleta: només trenta-cinc quilòmetres la separen de la granja.

I rellegeixo: “Plorar era tan estúpid que em van venir ganes de riure”.c