La Vanguardia (Català-1ª edició)
El crepuscle dels ídols
L’exercici del poder és una història d’amor que no sol acabar bé. Els polítics arriben al govern amb el suport de la majoria dels ciutadans, encimbellats per l’admiració general. Són la solució als mals del país. Però la meteorologia canviant de l’actualitat i l’erosió inevitable del temps no perdonen, i amb molt poques excepcions al cap d’uns quants anys se’n van a casa derrotats, convertits en els culpables de tots els mals del país.
Convido el lector a fer una mica de memòria. D’Adolfo Suárez a Mariano Rajoy, no trobarà cap president del Govern que no se n’hagi anat de la Moncloa per la porta de darrere. És normal. La política és així. Amb l’excepció de Calvo-Sotelo, que va arribar a la Moncloa després del 23-F, tots van ser rebuts amb grans esperances, almenys per part dels seus. Després, tots van anar perdent el suport dels ciutadans i, quan van abandonar el poder, tots van sentir la necessitat de reivindicar-se. Un dia algú escriurà una novel·la amb un argument semblant al de Sunset Boulevard, però amb un ex-cap de govern com a protagonista, en comptes d’una vella actriu del cinema mut.
Amb els governants passa com amb els pares, que primer els fills els estimen incondicionalment; després, els jutgen, i de vegades els perdonen. Adolfo Suárez va ser absolt quan va morir i costa de creure que Felipe González no ho sigui també, però la història encara no ha dictat sentència sobre els seus successors.
Els presidents de la Generalitat han tingut una mica més de sort. Tarradellas se’n va anar de la Casa dels Canonges a contracor, per manca de suport d’uns partits que volien presentar candidats propis a la presidència de la Generalitat, però amb un prestigi relativament intacte; Jordi Pujol es va retirar després de vint-i-tres anys de govern i no va perdre l’autoritat moral fins que no va confessar les irregularitats fiscals i financeres en què havia incorregut;
Maragall, substituït pel seu propi partit, no va perdre mai l’estima de molts catalans; Montilla se’n va anar amb discreció després d’una presidència molt digna; Artur Mas va ser obligat per la CUP a fer un pas al costat, i d’allà venen molts dels mals actuals; Carles Puigdemont es va expatriar enmig de la crisi institucional més greu dels últims cinquanta anys; Quim Torra va exercir i va perdre la presidència com a activista, no com a polític.
Arreu del món, el panteó de líders caiguts i desprestigiats té overbooking , amb figures com Nicolas Sarkozy, Tony Blair, Matteo Renzi, David Cameron i molts altres esperant que la història digui l’última paraula. Els dirigents que abandonen el poder sense perdre l’estima dels ciutadans es poden comptar amb els dits d’una mà. Barack Obama és el primer nom que ve al cap. Bill Clinton també se’n va anar airosament, però el sistema nord-americà, amb la limitació dels dos mandats, afavoreix les sortides airoses. Al Brasil, Lula, que va abandonar el poder sense perdre el prestigi i carisma que tenia, va ser condemnat després per corrupció, i la incògnita, ara, és si aconseguirà rehabilitar-se.
L’equivalent de Barack Obama a Europa pot ser Angela Merkel, que deixarà la cancelleria al setembre, després de governar durant setze anys, i se n’anirà a casa respectada per la majoria dels alemanys. És la primera governant que se’n va per voluntat pròpia des de la fundació de la República federal l’any 1949. Ha dirigit el país en una època emmarcada per dues grans convulsions: la crisi financera del 2008, que va posar en greu perill l’eurozona, i l’actual pandèmia, que encara no sabem les conseqüències polítiques que tindrà. Enmig, ha hagut d’afrontar dificultats serioses en les relacions amb Rússia, per l’annexió de Crimea i la invasió d’Ucraïna, i va sofrir la crisi de la immigració, en la qual va adoptar la decisió històrica d’obrir les fronteres alemanyes, una actitud molt valenta que li valdrà un lloc d’honor al panteó de dirigents polítics amb principis ferms.
Durant tots aquests anys, Merkel ha encarnat una forma molt correcta de governar, sense estridències ni un afany excessiu de protagonisme. No és una gran oradora, ni una governant d’idees molt definides, però s’ha revelat una dirigent capaç de mantenir la família europea unida i una bona administradora que no ha defraudat la confiança dipositada en ella pels ciutadans. Ha hagut de tractar amb dirigents amb una personalitat tan acusada com Donald Trump, Silvio Berlusconi, Boris Johnson o Jaroslaw Kaczynski, i amb tots ha sabut defensar amb dignitat i fermesa els interessos alemanys i europeus.
No li manquen crítics. Molts l’acusaran de no haver apostat per donar un impuls decisiu a la construcció europea, d’haver agreujat l’impacte de la crisi financera del 2008 amb la seva negativa a la creació dels eurobons i amb la seva insistència en una política monetària restrictiva que afavoria els interessos exportadors alemanys però condemnava el sud del continent a una devaluació interna molt dolorosa. També posaran en qüestió la seva decisió d’abandonar l’energia nuclear, una decisió que ha augmentat la dependència alemanya del carbó i ha condicionat les relacions amb Rússia, en convertir els recursos naturals russos en imprescindibles per a l’economia alemanya. Potser també l’acusaran de no haver parat els peus a Viktor Orbán o de no haver encertat el to amb Rússia.
Sigui com sigui, però, Angela Merkel ha estat la figura política dominant a Europa durant els últims setze anys. Amb la seva humilitat i capacitat d’escoltar, amb el seu pragmatisme i sentit comú, ha demostrat que la manca d’ego no és cap obstacle per fer-se respectar i convertir-se en una dirigent de referència per a tots els països democràtics. No tinc cap dubte que l’enyorarem. Només espero que no l’enyorem més del compte.c
Merkel ha encarnat una forma molt correcta de governar, sense estridències ni excessiu protagonisme
cre-a impresiones de catalunya sl
rotomadrid, sl. marina bcn distribucions sl