La Vanguardia (Català-1ª edició)
Indiana puja a un dron La detecció aèria revoluciona els descobriments arqueològics
Quant costaria, en dies o mesos i en euros, un equip que recorregués Galícia detectant vells assentaments arqueològics? I pentinar l’Índia sencera, a la recerca de la civilització de l’Indus? Quant costaria de mantenir vigilats tots els jaciments arqueològics catalans per evitar el saqueig dels furtius? La resposta a les tres preguntes és que, actualment, bastant poc.
Bastant poc perquè es podria fer mitjançant vigilància per satèl·lit i per dron, una aliança que l’arqueologia està explotant cada vegada més i que està permetent salts i descobriments descomunals.
Dels primers articles que van exposar resultats de prospecció arqueològica basada en l’ús conjunt de múltiples imatges de satèl·lit no fa ni tan sols deu anys. Va ser el 2012 i es referia a jaciments mesopotàmics, però la tecnologia no podia diferenciar entre llocs ocupats avui o fa cinc mil anys. Això ja ha canviat.
L’entrenament d’algoritmes mitjançant intel·ligència artificial ha aconseguit que els satèl·lits multiespectrals o d’infrarojos, els radars amb tecnologia Lidar (Laser Imaging Detection and Ranging), que viatgen integrats a un avió o simples drons ofereixin un rastreig mil·limètric de territoris vastíssims en què reconeixen estructures no naturals: des de muralles o torres o monticles fins a trossos de ceràmiques.
Algunes d’aquestes tecnologies detecten fins i tot estructures enterrades, si no estan a gaire profunditat. Els sensors Lidar, per exemple, comencen a poder rastrejar també els fons marins menys profunds.
“Amb un satèl·lit inclous centenars de quilòmetres quadrats, et dona milers d’imatges d’àrees immenses i, ben entrenat, el satèl·lit veu coses que tu no veus. Els satèl·lits multiespectrals, que capturen la intensitat de l’energia electromagnètica reflectida o emesa a la superfície, dona resultats molt bons”, exposa Héctor A. Orengo, codirector del Grup d’Investigació en Arqueologia del Paisatge (GIAP), integrat a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), un laboratori capdavanter en aquesta tecnologia a Europa.
El Synthetic Aperture Radar (SAR), per exemple, pot arribar a penetrar uns quants metres de profunditat en sorres no gaire compactades i suggerir el que hi ha sota. En terrenys argilencs és més complex si es mantenen compactes, però és possible obtenir imatges del que amaga el subsòl en terrenys més àrids.
La combinació d’imatges de satèl·lit amb imatges de drons en alta resolució està oferint alguns resultats espectaculars. Amb un algoritme ben entrenat, pot rastrejar un camp de cultiu i localitzar amb precisió centimètrica no només restes de plats o àmfores, sinó també en quina direcció reposen, si pateixen erosió, quant temps fa que estan a la intempèrie i les mesures exactes. Tasques que, en arqueologia tradicional, farien una filera d’arqueòlegs caminant en paral·lel sota el sol. “Estem a punt de descobrir també noves estructures enterrades”, aporten Francesc C. Conesa i Arnau Garcia Molsosa, investigadors del GIAP. El catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Saragossa Manuel MartínBlanco, que va ser un dels pioners a Espanya en la fusió de tecnologies, explica que “alguns arqueòlegs hem estat curiosos, i no hem tingut un problema a demanar la col·laboració d’altres disciplines”.
“A mi –prossegueix– em deien que estava boig per parlar, per exemple, amb geòlegs. Em deien que el que jo havia de fer era llegir Plini. Ens van tractar de bojos per exemple per voler crear un banc de materials petris, i això ha estat fonamental per saber si un marbre ve d’una pedrera o d’una altra, perquè traslladar un marbre dos mil quilòmetres o cent significa coses molt diferents, políticament i econòmicament”. “Avui, tots hem comprat un dron per jugar, però cal adonar-se de l’enorme avenç que suposa per a l’arqueologia no haver de llogar un avió, amb la qual cosa costa una hora de vol. L’avenç és espectacular”, sentència, ja jubilat. “Avui ja es pot fer gairebé tot, l’important és saber fer-se les preguntes adequades”.
En realitat, bona part d’aques
El GIAP participa en un projecte per localitzar des de l’aire els jaciments de tota la civilització de l’Indus
Empúries Un equip del GIAP passeja un dron per sobre del jaciment
ta tecnologia de detecció aèria en origen va ser militar. Durant la guerra freda, la precisió dels satèl·lits es va reduir fins a gairebé els dos metres, perquè el bloc dels EUA pogués espiar les instal·lacions soviètiques, i viceversa. Aquest programa, conegut
grecoromà, en què encara queda molt per excavar.
La tecnologia permet detectar en un terreny les restes de ceràmiques: mesura, orientació, erosió...
com a Corona, va donar origen a la millora de satèl·lits d’observació terrestre, i van començar a fer-se servir per a altres finalitats.
D’aquesta manera s’han descobert jaciments desconeguts al desert de l’Aràbia Saudita o el fabulós recinte ritual maia d’Aguada Fénix, la construcció més gran mai descrita d’aquesta cultura. Era una immensa esplanada, amb construccions adjacents, on possiblement se celebraven multitudinàries trobades; la investigació dels arqueòlegs Takeshi Inomata, de la Universitat d’Arizona, i Patricia McAnany, de la de North Carolina, va ser presentada fa un any. Era tan gran que ningú no l’havia detectat.
Més ambiciós si es pot és el projecte que el GIAP té avui a l’Índia: un rastreig sistemàtic del subcontinent indi a la cerca de la seva primera gran civilització. La que el va habitar entre els anys 3.300 i 1.300 aC. aproximadament, i que va ser comparable a Egipte, Mesopotàmia o la Xina i de la qual, probablement per canvis dràstics en el clima, no va quedar res.
Si exceptuem, per exemple, els nostres idiomes, dels quals l’origen remot està en el protoindoeuropeu.
El GIAP, al costat de les universitats de Cambridge i Pompeu Fabra i l’Arcàdia Foundation americana, ha arrencat un projecte que pretén passar pel
La Filmoteca de Catalunya proposa el cicle Melodrames creuats, punt de trobada entre pel·lícules del gènere que es relacionen i dialoguen entre si en un joc de paral·lelismes que recorren diverses èpoques que van des de Stalh i Sirk fins a Fassbinder o Todd Haynes. / Astrid Meseguer
unides per un objectiu: que la casa de la moneda feminitzés els productes i donés visibilitat a les dones. Després de la intensa lluita, li van donar la raó. “Jane Austen mereix un lloc en el selecte grup de personatges històrics que apareixen als bitllets”, va reconèixer el llavors governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney. Però malgrat el triomf aconseguit amb Austen, són diversos els sectors que demanen més visibilitat per a les dones. El camí sembla llarg però moltes continuaran lluitant.