La Vanguardia (Català-1ª edició)
Propostes per augmentar l’ús del català
Set lingüistes llancen 57 recomanacions viables i imaginatives per combatre el pessimisme
El català no passa pel seu millor moment. Aquesta diagnosi és àmpliament compartida. No es troba reprimit com a l’any 1940, ni pateix la depressió dels anys seixanta, però és minoritari a internet i en el món audiovisual, s’han perdut catalanoparlants, no tants com diuen els catastrofistes però sí a causa de l’augment d’immigrants, i hi ha una lleugera pèrdua en l’ús entre els joves. “Sabem exactament quins mals l’afecten però no som gaire destres a l’hora de proposar solucions i sortides per retornar al català l’ús quotidià, majoritari i popular”, assegura Enric Gomà, editor del llibre Molt a favor (Eumo Editorial), un volum que vol trencar amb humor i imaginació un cert victimisme que també envolta el debat sobre el català.
Set professionals de la llengua, el mateix Enric Gomà juntament amb Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas i Pau Vidal proposen 57 recomanacions “per a la difusió del català, lluny de la sociolingüística llagrimosa”. Són propostes diverses, algunes més eficaces, altres més anecdòtiques, algunes més polèmiques, altres més de consens, que representen una pluja d’idees i obren el debat, més enllà de les crides insistents a les actituds individuals i als laments per la passivitat de les administracions. Com diu Enric Gomà, són “propostes parcials” però factibles, que poden engegar-se en un període de quatre anys com a màxim i en el context polític actual, és a dir, al marge de si el país camina o no cap a la independència.
Hi ha propostes més discutibles com la que obre el llibre, que demana als polítics catalans “fer les declaracions només en una de les llengues oficials”, la que planteja “permetre als pacients saber abans de triar metge o pediatre si entén i parla català o no” o la d’emprendre “una campanya pels cognoms ben escrits” (que segur que provocarà queixes dels Viñas, Ribas, Comas, Farré o Alsina). Altres són sobretot qüestió de voluntarisme: preparar el III Congrés Internacional de la Llengua Catalana per al 2026, instaurar un dia per la llengua, organitzar una fira dedicada al català, crear un diccionari de català col·loquial. I una no tant fàcil: acabar la Història de la llengua catalana, endegada per Modest Prats i Pep Nadal.
Al costat hi trobem propostes més enginyoses que busquen la
Les propostes van des de fer un ‘reality show’ fins a passar 21 dies sense abandonar l’ús del català en la parla
popularització de la llengua, com ara l’intent de fer un festival de la cançó en català, com una Eurovisió del país, o un reality show en català (“sembla que en català tan sols puguem llegir Verdaguer o veure drames al TNC, però no insultar o veure quins entramats amorosos i sexuals hi ha pel món”). I fins i tot una idea elemental: recuperar el “digui?” quan es despenja el telèfon, enlloc del cada cop més habitual i neutre “sí?”. Mes fàcil que no pas la de “passar 21 dies sense abandonar el català” per trencar l’hàbit de passar-se al castellà a la mínima ocasió.
Un bona part dels consells afecten el món audiovisual i les plataformes digitals. Proposen recuperar l’espai juvenil 3XL, fer producció de videojocs 100% en català o una campanya de micromecenatge per a la seva traducció. I un altre bon grapat afecten l’ensenyament (aules d’acollida, màsters dels mestres, mediadors lingüístics, Erasmus...). També apunten a la necessitat de reforçar els lligams entre el català que es parla a Catalunya, al País Valencià i a les Illes. “Cal cercar la complicitat”, diuen els lingüistes, i això de vegades passa per reconèixer també que hi ha hagut “un excés de prepotència dels catalans”, diuen a manera d’autocrítica, que també hi és recollida.c
tant en amplada com en alçària.
La torre disposa d’un vestíbul comunitari de tres altures, presidit per un mur corb lacat de vermell. Es complementa a la terrassa amb una piscina en què límit es confon amb el mar i l’horitzó, i, a la planta baixa, amb gimnàs, hamam, piscina i una sala de ioga revestida de fusta, amb formes orgàniques, a més d’un restaurant.
Edificis com aquest són una prova manifesta, i per a no pocs feridora, de la desigualtat imperant en la nostra societat. També una mostra de la tendència, errònia, de certs promotors a confondre Barcelona amb Miami.
Però, des d’un punt de vista estrictament arquitectònic, Decq ha complert de manera acurada amb l’encàrrec rebut: proporcionar a milionaris hedonistes un espai luxós per al plaer i la diversió de manera despreocupada.