La Vanguardia (Català-1ª edició)
Misogínia i corrupció
Eugenio Merino i Avelino Sala exposen el seu art crític a l’ADN
Misogínia i corrupció són dos temes grans i greus que protagonitzen les dues exposicions que presenta la galeria ADN fins al 28 d’agost. Les mostres són complementàries, divertides i precises. Per una part, Eugenio Merino exposa el seu projecte escultòric Monument a la Corrupció, de caràcter eminentment espanyol, compost per una versió o maqueta a petita escala i per diversos plànols i dibuixos. Per una altra, Avelino Sala desplega diverses instal·lacions reunides sota el títol Beyond Words .Entre les dues propostes s’hi ha instal·lat una contundent peça pont firmada pels dos artistes i que significa una reflexió crítica sobre la misogínia i els seus prestigiosos orígens.
La instal·lació és un mosaic de catorze cites de filòsofs i escriptors, impreses sobre catifes peludes, amb lletra d’impremta. En comptes de paraules com Welcome o Bon dia ,el que trobem al terra encatifat són frases firmades per cèlebres pensadors. I són els clàssics, els pilars de la nostra civilització... En aquest cas, tot i això, el prestigi de les firmes no garanteix la qualitat del producte, i menys la saviesa. Això es deu que Merino i Sala han seleccionat cites en què algunes de les suposades grans ments masculines d’Occident –Aristòtil, Pitàgores, Schopenhauer, Kant– patinen de mala manera precisament quan opinen sobre la dona.
Aristòtil és qui sorprèn més desagradablement, amb aquesta extravagant afirmació: “Cal considerar el sexe femení com una malformació natural”. L’únic que queda clar és que a Aristòtil no li agradaven les dones, ni les corbes. Tan ximple com ell és el cèlebre Pitàgores, que va firmar aquesta reflexió amb ínfules cosmogòniques: “Existeix un principi bo que va crear l’ordre, la llum i l’home, i un principi dolent que va crear el caos, la foscor i la dona”. La cita, evidentment, està a l’altura d’un personatge del Buñuel mexicà o d’algun còmic viborer de Martí, com Taxista, Monstruos modernos o el feminista Doctor Vértigo. Sembla un frau, però no.
Per la seva part, Sant Tomàs d’Aquino procurava adoptar un to pseudoseriós: “La dona és una cosa que no ha estat volguda per ella mateixa, sinó que dimana del seu defecte”. Només li faltava adornar la niciesa amb algun “a priori” o “per se”. Més cru –i més inversemblant també– és Rudolf Virchow, responsable o irresponsable d’aquesta afirmació: “La dona és un parell d’ovaris amb un ésser humà enganxat, mentre que l’home és un ésser humà dotat d’un parell de testicles”. En efecte, un parell d’ous són el retrat complet de Virchow.
Potser el més pervers de tots és Immanuel Kant, amb el seu to civilitzat, ja que culpabilitza suaument les dones que volen fer quelcom més que portar fills al món i amenitzar algunes vetllades. Tanta fenomenologia de l’esperit per acabar dient això: “L’estudi treballós i la reflexió penosa, encara que una dona arribés lluny en això, esborren els mèrits peculiars del seu sexe”. O sigui, que si transcendeixes no ets sexi. Per cert: aquesta instal·lació es diu Felpudos, un títol ben curiós per a una obra que versa sobre el gènere femení firmada per dos homes.
L’única frase seleccionada per a aquesta peça i que no em sembla denigrant és la que firma Unamuno. De fet, no em sembla misògina, sinó més aviat un elogi profund, en clau metarealista. Diu així: “La dona és sempre per fer-se, sense acabar mai, indefinible, informulable”. En aquest punt crec que molts homes no afligits de masclisme alfa hi podrien coincidir.
I, per separat, cada artista proposa reflexions que són complementàries. Avelino Salas exposa peces en forma de banderes que configuren una guerra o de jardins que al·ludeixen a empreses tòxiques. Entre aquestes empreses, Monsanto és la que té el nom més hipòcrita. I la proposta de Merino consisteix en una escultura minimalista en forma de portes giratòries, de cinc metres d’altura més un bon pedestal, prevista per poder estar instal·lada just davant del Congrés dels Diputats i els seus lleons amb boles.