Deslluïda di Lammermoor

Lucia di Lammermoor (G. Donizetti)

Intèrprets: N. Sierra, J. Camarena, A. Daza, E. Faraldo, M. Palazzi, A. Gomà, M. Marín.Coro y O. Liceu. Dir. Coro.: C. García. Dir. Mus.: G. Sagripanti. Dir. Esc.: B. Wysocka. Prod. Bayerische Staatsoper. Lloc i data: Liceu (16/VII/2021)

Aplaudiments i reconeixement a una parella belcantista top: Nadine Sierra i Javier Camarena, primera vegada que coincidien en una òpera, i tímids xiulets per a una oblidable producció. Així va acabar la nit de l’estrena de Lucia di Lammermoor, un dels cims lírics de Donizetti i la quarta òpera més vista i programat en la història del Liceu.

La soprano dels Estats Units canta de manera bonica: línia depurada, impostació natural que sona lliure i clara a més d’un notable control de l’instrument. Cant legato, netedat en les coloratures amb un únic però en una emissió que no sempre va ser present, terç agut, i algun sobreagut calat per resoldre. Més a prop de Mariella Devia que de Renata Scotto, els seus models confessos per a aquest rol, Sierra va enamorar el públic pel seu posat elegant i carisma tímbric, encara que la direcció d’escena la relegués a una protagonista distant d’estètica cinematogràfica.

El mateix va passar amb Camarena, que va començar fred i amb poca química teatral amb Sierra. L’ombra de James Dean que busca Wysocka en el personatge no casa amb el mexicà. La seva veritat és en el cant i així va firmar una escena final de manual: expressiu, intens i de fraseig irresistible. El mexicà Alfredo Daza va debutar en el Liceu amb un Enrico en la línia estètica del futur baríton verdià i en aquest sentit va convèncer amb un instrument sonor, d’agudes assegurances i color homogeni. Wysocka incideix en la rudesa del seu personatge, egoista, masclista i dominant, però la polonesa es perd amb projeccions d’una nena, suposada Lucia infant, que turmenta la protagonista però aporta poca substància. La producció abusa de l’estètica del Hollywood vintage i dramàticament es queda al tall de la superficialitat. Va ressaltar la sonora Alisa d’Anna Gomá entre els discrets secundaris.

Concertat treball de Giacomo Sagripanti amb l’orquestra, amb destacat so de conjunt i dels solos de flauta, arpa o clarinet. El mestre italià va marcar un tempi viu, tot i que li va faltar lirisme encomanat potser per la distància estètica de l’escena. Conxita García firma la seva última òpera com a titular del cor, de manera resolutiva i eficient, després de gairebé set anys al capdavant dels hosts corals del Liceu.