La Vanguardia (Català-1ª edició)
Maradona no descansa en pau
El futbolista més biografiat i documentat de la història és Diego Armando Maradona. Centenars de llibres, desenes de documentals, tones d’articles retrospectius, però la curiositat sobre el jugador no s’acaba i es perpetua com un pou sense fons. Coincidint amb la inèrcia del Llibreestiu, dues novetats editorials sobre Maradona.
La diferència amb les anteriors és que totes dues inclouen l’episodi, sub iudice i universal, de la mort, que tanca una biografia espremuda voraçment, fins a l’última gota.
Primera novetat: Maradona, el pibe, el rebelde, el dios, de Guillem Balagué (Libros Cúpula). Segona novetat: Mi Diego, crònica sentimental de una gambeta que desafió al mundo, d’Alejandro Duchini (Ed. Lince). El llibre de Balagué segueix la tradició anglosaxona. Volgudament clàssic, enlluerna per la quantitat de documentació acumulada i, com en altres llibres de l’autor (sobre Messi o sobre Guardiola, per exemple), sempre aporta detalls insòlits. La cronologia no es permet grans digressions i construeix un compendi de tot el que s’ha filmat i publicat fins ara separant el gra de la palla i incorporant testimonis que ja formaven part del corpus de testimonis sobre la vida i l’obra d’un dels grans jugadors de la història, dins i fora de la gespa.
La fascinació pel jugador activa els mateixos mecanismes dels contes que les criatures reclamen abans d’anar a dormir. Coneixem perfectament l’argument, les debilitats i grandeses del protagonista, sabem en quin moment passaran les coses importants o sòrdides i, tanmateix, volem tornar a llegirho. És un mecanisme que alimenta la memòria i una percepció de Maradona en què s’entrecreuen l’admiració i la llàstima. La biografia del jugador és tan tempestuosa i generosa que permet que cada biògraf pugui sucar-hi pa a la seva manera. L’aficionat podria recitar l’índex amb els ulls tancats. L’origen humil. La precocitat. El talent com a trampolí per sortir de la misèria. El gregarisme de clan. La consolidació de la tribu. L’Argentina dels anys vuitanta, el Barça de Núñez i la Barcelona de l’Up & Down. La saviesa còmplice de Josep Maria Minguella i la proximitat dels periodistes –homes de paper: Quique Guasch, Pepe Gutiérrez, Fabián Ortiz, Paco Aguilar– d’aleshores. L’hepatitis entesa com a llegenda urbana, la brutalitat traïdora i impune de Goikoetxea. El traspàs tumultuós al Nàpols. La mà de Déu i el gol narrat amb cadència de metralleta per Víctor Hugo Morales. La decadència i l’alternança d’addiccions i cures vulnerables de desintoxicació. Les filles legítimes. Sevilla. Els fills il·legítims.
El llibre de Duchini té una ambició més literària. Com suggereix el títol, personalitza la memòria al voltant del mite. Es permet reflexions en què el rigor documental, tot i ser rellevant, és secundari i té una dimensió gairebé terapèutica, d’intent de superar el dol a través de la nostàlgia. I amb un ritme en què la prosa sembla un instrument de percussió, Duchini recapitula: “Siempre fue contradictorio. Millonario, terminó sus días en una casa alquilada. Popular, murió solo. Dejó herencia y si acaso, si él fue imprevisible siempre, no lo fueron sus herederos, que con el cuerpo aún caliente salieron a reclamar públicamente los bienes. Su despedida fue un viaje al pasado. Aparecieron los que ya no estaban, los que él, públicamente, no quería ni ver. Faltó, como siempre que se habla de Maradona, la paz”.
L’interès per explicar Diego Armando Maradona és un pou sense fons