La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cinc Jocs, un podi, un fill
Ander Mirambell, olímpic en skeleton, i Irina Rodríguez, plata en sincro a Pequín 2008, parlen del somni olímpic, la vida de l’esportista i la conciliació familiar
Els meus pares van ser molt amorosos, però molt disciplinats Nadia Comaneci
–Anem a la guarderia, a buscar el Kai (té un any i mig), i parlem a casa d’aquí una estona, li sembla bé? –em pregunta Ander Mirambell (38).
I dic que sí, per descomptat, ja que la xerrada val la pena i la família, també.
Així que m’espero una estona i després, quan els pares han recollit el Kai i tots estem a punt, m’acomodo en una cadira del saló, en una bonica casa unifamiliar de Badalona, a dos minuts a peu de la platja, per fer de periodista: em dedico a contemplar-los, Mirambell, Irina Rodríguez (43) i el seu fill, el gran Kai, que em saluda afectuosament i va i ve per la sala.
Davant la meva mirada hi ha un nen, cinc Jocs Olímpics i una medalla.
–I la plata olímpica de Pequín 2008 (en sincronitzada per equips)? La té? ; Me l’ensenya?
–li pregunto a Irina Rodríguez.
Fa una ganyota, somriu alguna cosa desconcertada.
Em diu: –Exactament no sé on és. Trigaria una estona a trobar-la –es disculpa.
(Tot seguit, me n’adono: no hi ha fotos de Mirambell i Rodríguez al saló, imatges d’ells competint uniformats. Aquesta parella no és mitòmana, No s’ha quedat en el passat). –Deixi-ho córrer –li dic. –No m’entengui malament, però no m’importa tant la medalla, en un sentit físic, com el fet d’haver-la aconseguit. Això no ho oblidaré mai –diu, disculpant-se encara més.
Com es pot oblidar el dia en què un puja al podi olímpic?
(...)
La setmana passada, Ander Mirambell i Irina Rodríguez estrenaven un canal a Twitch. Es diu AguaconhieloTV.
I el nom ho diu tot.
Irina Rodríguez ha estat una sirena de referència. Tenia nou anys quan s’obria pas al CN Kallípolis, al costat de Gemma Mengual, totes dues guiades per Anna Tarrés, abans d’acabar recollint desenes de medalles en Europeus i Mundials (impossible d’enumerar-les totes) i d’anar als Jocs d’Atenes 2004 i Pequín 2008, escenari de la seva plata olímpica.
I fa anys que Ander Mirambell talla el gel. Ho fa a bord del seu trineu de skeleton, idea en què s’havia capficat el 2005, després d’assumir que la seva trajectòria com a futbolista i com a decatleta no el portaria als Jocs, el seu somni de petit.
–Jo era petit i veia Carros de foc i sempre em deia: ‘de gran, vull dues coses: ser futbolista de l’Espanyol o ser olímpic’. El somni olímpic el compartia amb la meva mare –em diu Mirambell.
Ara, ja ha anat a tres Jocs d’Hivern (Vancouver 2010, Sotxi
2014 i Pyeongchang 2018), i té tots els números per comparèixer a Pequín 2022, sempre en un trineu que cavalca cap avall, en skeleton.
(Una estona més tard, Mirambell se n’anirà xiulant. Com cada tarda, s’ha d’entrenar al CAR de Sant Cugat, ja que la seva carrera esportiva no ha acabat i menys ara que acaben d’instal·lar-li un carril de sortides per al trineu).
El CAR: allà va començar tot. Quan els pregunto com es van conèixer, tots dos es remunten en el temps. Retrocedeixen fins al 2010. Aleshores, Irina Rodríguez ja havia deixat la sincro. És una dona orquestra. Té estudis d’osteopatia i fisioteràpia, és entrenadora i també s’espavila com a psicòloga transpersonal i esportiva. En aquells anys, treballava al CAR.
Ander Mirambell buscava un fisioterapeuta.
Ho havia anat a preguntar en el servei d’atenció del centre.
I va aparèixer Irina Rodríguez.
Ella no sabia res de l’skeleton, però tenia disponibilitat per viatjar, curiositat i experiència. Tots dos se’n van anar a la muntanya. Van recórrer milers de quilòmetres. Es van enfrontar a accidents i lesions.
–Vaig patir una fissura costal, em vaig trencar diversos dits i un turmell. Per recuperar-me, la Irina va fer miracles –diu Mirambell.
I parlaven d’olimpisme. Diu Irina Rodríguez:
–Jo veia l’Ander embotellantse en aquells descensos, el veia jugant-se la vida per ser olímpic, i li deia: ‘Entenc el que estàs buscant, però has de valorar si el teu somni és prou gran, i si tot això que estàs arriscant val realment la pena’.
Qualsevol esportista pot fer de l’olimpisme el seu reflex.
Ho entenem quan en veiem
La parella s’havia conegut el 2010: Mirambell buscava un fisio i li van recomanar Rodríguez
Fa una setmana, tots dos llançaven AguaconhieloTV, un canal d’informació esportiva a Twitch
els omòplats.
O els tous de la cama. Molts, en aquella zona del cos, es van tatuar els cinc cèrcols olímpics.
–I vostè? Es va tatuar? –li pregunto a Irina Rodríguez.
–L’olimpisme el porto més per dins. Però les sirenes ens havíem havíem tinggut una patacada abans, a Sydney 2000, quan ens vam quedar fora, quan les expectatives havien estat tan altes. Així que ser, finalment, allà, a Atenes, i quatre anys més tard, a Pequín... Bé, portava tota la vida esperantho.
Abans d’aquella ensopegada del 2000, la sincro espanyola venia del no-res.
Aquell era un equip en formació. Havia estat dotzè als Mundials de Perth del 1998. Encara li faltava molt fins a poder colar-se en les vuit places olímpiques, però l’interès s’estava disparant.
Les sirenes ja dormien internes al CAR, tenien psicòlegs, s’entrenaven durant deu hores diàries. Als Mundials del 2001 eren cinquenes. Als Mundials de Barcelona, el 2003, pujaven al podi.
Ja no pensaven perdre la seva plaça per a Atenes 2004.
–I vam anar a aquells Jocs. Però vam acabar quartes. I llavors ens en vam emportar un altre bon disgust. Li diré una cosa...
–Digui, digui.
–Crec que el quart lloc d’Atenes em va portar al podi de Pequín. Si hagués anat a Sydney 2000, potser m’hauria dit: ‘Ja en tinc prou, anar als Jocs ja m’omple’. I, potser, no hauria arribat a Pequín.
–Produccions Anna Tarrés... –la miro.
–Com a entrenadora, Anna Tarrés va saber créixer del nores. La seva ambició i la seva capacitat de treball es van unir a les nostres. Potser, amb altres esportistes, no hauria sortit el mateix. Va saber portar-nos al límit per treure’ns el millor. Ens desgastava, però, sens dubte, era positiu. I, a més, inevitable. La sincro juga amb les perfeccions. De vegades ens corregien fins i tot després d’una medalla. Em vaig passar nits comptant coreografies en somnis. I parlant amb la meva companya d’habitació, gairebé sempre Gisela Morón, sobre el que ens havia de caure a sobre l’endemà, o del que acabava de passar.
–I com ho feia tot? Vostè estudiava alhora!
–No sé com ho feia. Però ho feia. De vegades, també ajudava al restaurant dels meus pares. Suposo que era la dinàmica, el ‘vingui, vingui’, el no plantejarte res i el no preguntar-te com et trobes. Si et deixes vèncer pel cansament, no t’aixecaràs. (...)
Just en aquest instant, Ander Mirambell s’aixeca de la taula, puja a la planta de dalt i baixa amb la motxilla a l’esquena. S’està fent tard i s’ha d’anar a entrenar.
No serà a Tòquio, que ja és aquí, divendres s’obre pas.
Però a l’hivern toca Pequín.c
El meu esport jugava amb la perfecció; ens corregien coses fins i tot després d’un podi”
De nit, en somnis, em passava hores comptant els passos d’una coreografia”
M’entrenava deu hores, estudiava i també ajudava al restaurant familiar” Irina Rodríguez
De petit veia ‘Carros de foc’ i em deia que volia ser olímpic fos com fos”
Vaig provar amb l’atletisme, però els resultats no arribaven i em vaig passar al gel”
Després d’anys i gestions, ja tenim una pista per a arrencades al CAR de Sant Cugat” Ander Mirambell