Històries de perdedors

James Joyce va escriure que el petó és el millor acte d’homenatge, així que Berta Marsé es va avançar a tothom a l’acomiadar-se del seu pare, Juan, fa un any a l’hospital, mentre ell li deia que tot s’havia acabat, sense solemnitat impostada, com un adeu no desitjat. Barcelona devia el seu propi homenatge a l’autor d’Últimas tardes con Teresa, perquè va saber convertir barris humils com el Carmel i el Guinardó en escenaris de les seves novel·les, quan ningú abans no els havia utilitzat com a decorat literari. L’Ajuntament de Barcelona va voler recordar Marsé en l’aniversari de la seva mort, a la terrassa de la biblioteca del Carmel, i no hi van faltar les autoritats, però tampoc els amics. Malgrat tot, l’acte va tenir una atmosfera íntima. Per això, la seva filla Berta es va atrevir a revelar un text escrit en una llibreta que el va acompanyar a l’hospital: “Si

Barcelona va dedicar un homenatge íntim a Marsé al barri de les seves novel·les

has estimat, si t’han estimat, sabràs en la vellesa que aquest va ser el veritable i poderós llaç que et va lligar a la vida, l’únic que mereix ser recordat”.

És possible que aquest sigui un país que hauria de fer més homenatges en vida, però en el cas de Marsé no tinc clar que s’ho hagués deixat fer. Els seus íntims saben que el lliurament del premi Cervantes li va crear ansietat, ja que va haver d’encarregar un frac per a la cerimònia, en el qual se sentia presoner. El seu discurs va ser un al·legat a la memòria, a la individual i a la col·lectiva. En un retrat que vaig escriure, d’això fa trenta anys (demano perdó per l’autocitació), deia que “la seva memòria són uns encants en què com a bon brocanter va trobant velles calaixeres i als calaixos hi ha cromos gastats de xocolates amb gust de garrofa, còmics de gestes més o menys bèl·liques i aventures de cinema de barri amb olor de tramussos de programa doble”. Vaig tenir ocasió de coneixe’l un estiu a L’Espineta, de Calafell, i per a aquell jove periodista que llavors era puc assegurar que va resultat una mena de postgrau vital.

George Steiner va deixar dit que el millor homenatge que podem fer a un poema o a un tros de prosa és recordar-lo. La imminència del desig del Pijoaparte, un xarnego murri, i de la Teresa, una burgeseta idealista, a l’acabar la revetlla és una de les pàgines inoblidables de Marsé. Ningú no va escriure com ell dels perdedors.c