Estampes del planisme (XII)

El 1998, setze anys abans que es publiqués L’Estat emprenedor de l’economista del nou planisme Mariana Mazzucato, el sociòleg Burton R. Clark va publicar La creació d’universitats emprenedores. En aquest llibre, Clark, que era professor de la Universitat de Califòrnia, explicava com cinc universitats de la vella Europa s’havien transformat en aquella rutilant mena d’institucions d’estudis superiors de què es parlava en el títol. El seu objectiu no era tant argumentar que aquesta transformació tan enlluernadora era desitjable com mostrar els camins que la feien possible.

L’obra es presentava com un estudi de casos de bones pràctiques. Però era, més aviat, un manual de regles útils per als venedors de les reformes que portaven cap a aquest model. Tenia com a principals destinataris aquells que lideraven o aspiraven a liderar les seves comunitats universitàries i volien encolomar als col·legues reticents les reformes que les noves regles de joc, els canvis de governança i les polítiques de finançament impulsades per les administracions públiques buscaven propiciar. De fet, per a Clark, l’expressió “Universitat emprenedora” també denominava metonímicament aquests nuclis de lideratge acadèmic de perfil sectari que, motivats i mobilitzadors, dirigien des de l’interior les respostes suposadament correctes de les institucions universitàries als reptes que se’ls plantejaven. Des de fa anys, la política universitària s’ha convertit en un laboratori de microeconomia conductista en què s’ha mirat de modificar el comportament del professorat alterant artificialment les variables ambientals. Una de les principals aportacions de Clark tenia a veure amb la identificació del paper d’aquesta universitat emprenedora nuclear, que actuava dins de cada organització universitària com un “imperium in imperio”, en el reforç de les conductes que es volen induir, un paper que ell mateix va comparar, en el que sembla un acudit involuntari, amb el que interpreta la denominada societat civil en les relacions entre l’Estat i el mercat. La creació d’universitats emprenedores no va trigar a convertir-se en un clàssic. També a Catalunya, perquè el món Mas-Colell el va adoptar com a mascota bibliogràfica. Moltes de les comèdies i les tragèdies universitàries dels últims decennis han representat el seu mite.

La ressenya d’aquest llibre en una sèrie d’estampes del planisme pot resultar sorprenent. Però el camí de l’Estat emprenedor i el camí de les universitats emprenedores estan units pel fil d’or de la col·laboració entre el sector públic i el sector privat. L’Estat que inverteix estratègicament en innovació és la parella ideal de la universitat emprenedora que somia créixer construint parcs tecnològics que pretenen encarnar la utopia de la societat del coneixement i sovint acaben convertits en escenaris distòpics. Conèixer la història d’aquests fracassos també seria molt útil. Però la bibliografia és escassa.

L’Estat que inverteix estratègicament en innovació és la parella ideal de la universitat emprenedora