La Vanguardia (Català-1ª edició)
Allò que el virus s’endugué
En tot just dos anys, Tòquio ha passat de la bogeria pels Jocs al rebuig
La tardor del 2019 el Japó va organitzar amb un èxit increïble el Mundial de rugbi. Per a més satisfacció la selecció amfitriona, es va classificar per primera vegada entre els vuit primers després de batre Escòcia i les audiències televisives pujaven com l’escuma. Quedaven pocs mesos per a la celebració dels Jocs i al país traspuava una febre esportiva i olímpica. La venda de localitats es desbordava. El sorteig en què es van distribuir les butaques per als diferents esports treia fum. Fins a 23 milions de peticions es van rebre per distribuir només un milió de bitllets. No era l’única dada que indicava ben clar com es preparava el poble toquiota i el japonès en general per als segons Jocs de la seva història. Si els del 1964 van exportar al món una imatge de modernitat dues dècades després de la II Guerra Mundial, els del 2020 havien de ser gairebé perfectes, i més després dels defectuosos de Rio 2016.
Els voluntaris no calia anarlos a buscar. Se’n presentaven moltíssims. Se’n requerien 80.000 i en van aparèixer més de 200.000. El COI i el comitè organitzador es fregaven les mans.
L’organització va rebre 23 milions de sol·licituds per al milió de localitats que es van posar a la venda
Per als 80.000 llocs de voluntaris que es necessitaven s’hi van presentar més de 200.000 peticions
També els patrocinadors i sector del turisme i l’hostaleria. El Japó havia tancat el 2019 amb 31,9 milions de visitants forans, un rècord per setè any consecutiu, i les previsions per al 2020, amb el ganxo dels Jocs, s’elevaven als 40 milions. “Els Jocs havien de ser uns Jocs a l’estil dels Jocs del 64, també a Tòquio, o dels Jocs de Barcelona’92, amb uns Jocs al servei de l’economia i no una economia al servei dels Jocs”, va escriure el periodista i escriptor Roy Tomizawa, autor del llibre 1964 The greatest year in the history of Japan.
Però tot això es va evaporar amb l’impacte del coronavirus, que va arribar al Japó pel port de Yokohama a bord del creuer Diamond Princess. En qüestió de setmanes van quedar ajornats els Jocs, la festa es va acabar sense que hagués començat i el Japó, com el món, es va tancar en si mateix.
Quan es van reprogramar els Jocs ja mai va ser el mateix, per la por dels contagis, per les crides a la suspensió i pel descens del suport popular a la cita, segons anaven reflectint les graduals enquestes dels principals mitjans de comunicació del país. Sondejos en què el rebuig dels Jocs ha oscil·lat entre el 40% i el 80%, segons la conjuntura. A mitjans de maig l’advocat Kenji Utsonomiya presentava davant l’alcaldia de Tòquio una petició amb 350.000 firmes, dirigida, entre d’altres, al president del COI, Thomas Bach. El seu missatge era rotund: “Cancel·li els Jocs de Tòquio per protegir les nostres
El Japó aspirava a celebrar uns Jocs per al poble, recordant les edicions del 1964 i el 1992
El mantra del COI i del comitè organitzador és clar: “Fem uns Jocs segurs”
vides”. L’Associació de Metges de Capçalera de Tòquio, que representa uns 6.000 doctors d’atenció primària, es pronunciava en la mateixa línia i així ho reflectia en una missiva lliurada al Govern japonès.
Les notícies de les restriccions anaven caient a plom. Ara es decidia que no hi hauria públic estranger, amb la qual cosa una part del negoci, el que podia repercutir més en l’economia local, se n’anava en orris. Ara s’estudiava només una reduïda quota de seguidors locals, encara que fos sota l’ordre de no xisclar i de no abraçar-se. Però al final, ni això. Ningú del poble a les grades i només un 20% dels ciutadans vacunats amb la pauta completa.
Cap guirigall davant el pas de la torxa pels carrers, sempre evitant les aglomeracions, els aplaudiments, els càntics i, si n’hi ha cap, és de protesta contra la celebració dels Jocs, una reivindicació que s’ha anat repetint en terres nipones. Cap cerimònia en l’obertura de la vila olímpica. “Fem uns Jocs segurs”, ha estat el mantra del COI i el comitè organitzador. Però no podran ser com s’imaginaven aquella tardor embriagadora de l’any 2019.c